Des de l’any 2008 l’economia ha entrat en una època  de crisi i transformació profunda, i una de les raons de fons que ha provocat aquesta situació és la fi del petroli barat provocat pel peack-oil. És a dir, estem en el moment en el qual s'arriba a la capacitat màxima d'extracció de petroli i en els propers anys començarà a produir-se un declivi en la producció cada vegada més acusat. Aquesta situació genera la possibilitat d’extracció en zones fins ara considerades poc viables i, sobretot, la utilització de tècniques molt agressives per la societat i el medi ambient, com és el cas del fracking o fractura hidràulica. Per aquestes raons la Mediterrània i altres zones d’Europa han començat a ser un dels objectius prioritaris de les empreses transnacionals basades en l’extracció i producció dels combustibles fòssils (petroli i gas, principalment). Aquestes empreses són les mateixes que influeixen el mercat dels hidrocarburs per tal de poder treure’n beneficis més enllà de l’extracció i on els interessos comercials prevalen per sobre el medi ambient i les comunitats locals.

La via del TTIP

Actualment les regulacions de diferents estats i les directives europees són una barrera pels interessos d’aquestes grans corporacions, que veuen reduït el seu marge d’acció i conseqüentment els seus beneficis, interessos comercials i objectius industrials. Per això, aquestes empreses han creat els seus lobbies de pressió al Parlament i la Comissió Europea. Aquests s’emparen en la liberalització i un fals discurs basat en el miratge de la generació de llocs de treball i millores socioeconòmiques en forma de creixement o poder solucionar el problema de dependència energètica que té Europa.

Una de les estratègies d’aquest tipus de pressions és que la Comissió Europea signi el Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units (TTIP). On, fins i tot la mateixa Comissió Europea ha reconegut que tancar aquest acord tindria un impacte negatiu en el medi ambient i que aquest no garanteix del tot el creixement promès. Amb el tancament definitiu de l'acord transatlàntic moltes de les directives mediambientals i de defensa dels drets dels treballadors actualment vigents a la Unió Europea deixarien de ser efectives o senzillament inoperatives al poder escollir les normatives més laxes que té Estats Units en temes de medi ambient o regulació sindical.  

Per exemple, a la Unió Europea està prohibida la producció d’etanol a partir de soja i blat de moro modificat genèticament. Però les grans empreses dels Estats Units productores d’aquest combustible estan molt interessades en el mercat europeu i per tant poder saltar-se aquesta prohibició. El TTIP seria la manera que tindrien d’equiparar les regulacions nord-americanes i europees, i per tant, facilitar una producció massiva de productes modificats genèticament. Aquest fet, debilitaria seriosament el “Principi europeu de la precaució”, un dels eixos de les polítiques mediambientals dels països membres de la Unió Europea. Aquest principi de precaució als Estats Units no es contempla i es basen en el fet que cal una evidència científica per aplicar qualsevol restricció. Si s’imposa aquesta política de defensa de les empreses tindria importants conseqüències sobre la salut de les persones i del medi ambient al deixar que tecnologies noves avancin mentre no es demostri científicament que són perjudicials, amb la qual cosa poder provocar danys irreversibles.

El TTIP remouria obstacles al fracking

Una de les tecnologies que es podrien veure facilitades per l’aprovació del TTIP és el del fracking. Quan ja fa uns anys que s’utilitza als EEUU, tot just ara s’estan demostrant els impactes que té l’aplicació d’aquesta tècnica sobre la salut i el medi ambient. La lluita dels moviments socials i comunitaris a Europa ha aconseguit demostrar i contradir, aprofitant alguns cops aportacions acadèmiques i científiques, que la posada en marxa de la tecnologia de la fracturació hidràulica comporta un altíssim risc. Es tracta de perills per a la salut publica, el medi ambient, el benestar socioeconòmic, l’estabilitat i integritat del subsòl, la qualitat de les reserves d’aigües dels aqüífers i la dignitat del treball i, darrerament, s’està demostrant que també potencialment perillós per la acceleració del canvi climàtic.

L’aprovació del TTIP tindria com a conseqüència que els països d’Europa no podrien prohibir aquesta tècnica amb el principi de precaució. Actualment ja hi ha prohibicions a França, Bulgària i zones de l’Estat espanyol com Catalunya, Cantàbria o la Rioja, entre d’altres. En cas de prohibició no justificada les corporacions transnacionals podrien demanar un arbitratge internacional (anomenat ISDS), i si se’ls hi donés la raó l’Estat o regió les hauria d’indemnitzar. Un procés semblant a la indemnització que l’Estat espanyol ha de pagar pel projecte Càstor. Aquest ha estat desenvolupat per una empresa privada filial d’ACS i consisteix en un magatzem de gas en el subsòl situat davant les costes de Tarragona i Castelló. Tot i que es tracta d’un projecte mal planificat i causant d’una sismicitat induïda molt perillosa per la zona, segurament responsabilitat de les males pràctiques de la mateixa empresa constructora, de moment però s’haurà de pagar entre tots a través del rebut de la llum. Aquest fet és el que es coneix com el benefici d’uns poc i el risc de molts i que el TTIP intenta aplicar.

L’objectiu principal d’aquest Tractat de Lliure Comerç, com d’altres com el NAFTA o el CAFTA, és protegir i beneficiar les empreses transnacionals per damunt de les sobiranies democràtiques dels estats i/o regions. A la llarga, aquests tractats solen perjudicar les economies més dèbils en forma de precarització laboral i agressions al medi ambient. Tractats imposats sota el fals “mantra” de la creació de llocs de treball i la necessitat de liberalitzar l’econòmica.

* Llorenç Planagumà és geòleg, coordinador del Centre per la Sostenibilitat Territorial (CST) i membre d'Alba Sud. Carles Seijó és membre del CST.