RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

Article d'Opinió | Territori i recursos naturals | Catalunya

26-02-2014

La fal·làcia de la necessitat de mercantilitzar els espais naturals protegits

Llorenç Planagumà | Alba Sud / CST

La progressiva desinversió pública dels espais naturals sumat a la introducció de criteris de rendibilitat econòmica i de privatització en la seva gestió incrementa el risc de desprotecció i pèrdua del patrimoni natural.  


Crèdit Fotografia: Parc Natural de Collserola. Foto de Eduard Maluquer (sota llicència creative commons).

Els espais naturals protegits van aparèixer el segle XIX als Estats Units com a figures per protegir els valors naturals davant l’amenaça del sistema productiu extractiu, que en aquella època començava a prendre hegemonia. Dos cents anys més tard han proliferat espais naturals protegits per tot el planeta a remolc del sistema socioeconòmic actual. Actualment hi ha uns 100.000 espais naturals amb algun tipus de protecció i que representen uns vint milions de quilòmetres quadrats repartits al llarg de tot el planeta. Això equival a vint vegades l’Estat espanyol o dues vegades els Estats Units, i en percentatge absolut representa el 13% de les terres emergides. El 50% han estat creats els darrers vint anys.

Aquests espais signifiquen la conservació d’uns valors naturals però sovint també culturals i, si tenen una bona gestió, són un dinamitzador econòmic en territoris rurals sovint econòmicament deprimits. Per exemple als Estats Units, dos-cents anys després de la creació del primer Parc Nacional (1872, Yellowstone) el Govern Federal dedica anualment en la conservació d’aquests espais 2.256 milions de dòlars que es tradueixen en més de 20.000 llocs de treball directes i molts centenars de milers d’indirectes. Aquest pressupost ha sofert molt poques variacions en els darrers anys i si bé s’han creat estratègies per anar cercant alternatives de finançament en cap moment s’ha plantejat la seva reducció deixant que els Parcs Nacionals s’autofinancessin, i això en un país  que ha fet bandera de la liberalització econòmica.

Declarar un indret d’interès natural sense dotar-lo de recursos públics no és aconsellable.  Pot tenir un efecte totalment contrari al de la conservació. Encara menys deixar-lo a la iniciativa privada i reduir el seu pressupost significativament d’un any per l’altre, com ha passat a Catalunya. Actuar d’aquesta manera suposa una inconsciència política enorme. La inversió pública ben gestionada dedicada a aquests espais naturals es transforma en la millora del Patrimoni Natural però també de la gent que hi viu, disminuint les desigualtats socials existents i amb un progrés social i econòmic sostenible.

Tant a l’Estat Espanyol com a Catalunya, arran de les polítiques d’austeritat actuals, s’està parlant de la necessitat d’avançar en l’autofinançament dels Parcs Naturals obrint-los a iniciatives privades o a la venda de finques públiques per privatitzar-los. Aquest és precisament el model de desinversió pública no recomanable que pot dur a més desigualtats i una pèrdua de biodiversitat i dels valors que es vol protegir. El lideratge en la gestió d’aquests espais naturals ha de ser públic, i si bé es poden obtenir ingressos alternatius a l’aportació directa dels pressupostos públics, a partir de taxes ambientals, entrades als parcs, etc., aquests no han de suposar un greuge per les classes més populars que els visiten. Per tant les polítiques actuals de retallar i no mantenir els pressupostos dedicats als Parcs Naturals, com per exemple a Catalunya o les Illes Balears, és una autèntica irresponsabilitat.

Les propostes de liberalització i privatització dels espais naturals, justificades per la necessitat de mantenir els serveis i la conservació a partir d’una major eficiència econòmica, són en realitat una gran fal·làcia. Parteixen d’una tesi errònia que cal denunciar:  no només és econòmicament fals si no també reprotxable des d’una perspectiva moral. La mercantilització dels espais naturals significa tenir un domini sobre l’espai i com a tal prioritzar primer la rendibilitat econòmica i no els valors naturals i la comunitat que hi viu. Els espais naturals protegits són un límit clar que les lleis del mercat no han de creuar. No tot té un preu i menys des d’una òptica de cost/benefici que sovint no incorpora factors de conservació i millora dels ecosistemes, així com de respecte per uns valors intangibles que hi ha a l’espai natural.

Aquesta argumentació la basem en els següents criteris:

- El gaudi de la Natura és un dret bàsic que té qualsevol persona.Deixar-ho en mans de la iniciativa privada implica el risc que en un determinat moment, per tal de maximitzar els beneficis, el seu accés esdevingui prohibitiu per a certes classes populars que no es puguin costejar l’entrada. De fet les entrades en aquests espais naturals haurien de ser gratuïtes per a col·lectius amb pocs ingressos.

Molts cops els espais naturals poden no ser rentables per la necessitat d’acotar la freqüentació degut a la capacitat de càrregade visitantsque aquell ecosistema pot suportar. Actualment ja es dóna el cas en algunes reserves naturals que per poder fer el negoci més lucratiu hi ha empreses que demanen poder guiar més visites o en el cas d’ecosistemes marins més bussejadors, independentment que els estudis científics aconsellin el contrari.

L’activitat econòmica a prioritzar en aquests espais naturals ha d’estar en mans de les comunitats locals que conviuen i són part. Aquesta mercantilització s’ha d’articular a través de cooperatives i petits negocis i promoure la gestió col·lectiva per damunt de la privada. És la única manera de garantir una conservació de l’espai i la igualtat social.

La gestió dels espais naturals protegits ha de disposar de recursos públics suficients per a la seva conservació.Aquests recursos són una inversió pel territori però també per a les generacions futures, en la mesura que ajuden a conservar i millorar uns determinats valors naturals i culturals.

Democràcia i recursos naturals: que el benefici de pocs no sigui el risc de molts

El bloc de Llorenç Planagumà

Sobre un sistema basat en el creixement i la competitivitat com a model i que ens aboca a un camí de desigualtat i eixamplament de la pobresa a tot el món, per profit i l'acaparament de les classes dominants.

Llicenciat en ciències geològiques per la UAB, màster en gestió del medi ambient i en gestió d’ONG, membre d’Alba Sud, del Centre per la Sostenibilitat Territorial, activista per una Nova Cultura del Territori i implicat en les plataformes antifracking i Geòlegs per la Sostenibilitat. Impulsor de la transparència i la democràcia en tots els àmbits (organitzacions, empreses, administracions,...).

En aquest espai pretenc aportar dades i informació relacionada amb recursos naturals, sostenibilitat i igualtat. Les dinàmiques actuals ens duen a l’acaparament dels recursos per una elit que pretén controlar el decreixement a escala global en haver arribat als límits geològics i ecològics d’extracció de determinats recursos. Davant aquest context ens cal enfortir les democràcies per tal que siguin autèntiques garants de la sobirania popular i empoderar-nos d’aquest decreixement que arriba si o si. Davant la crisi civilitzatòria la democràcia pren més sentit que mai i l’hem d’alliberar de qui l’ha segrestat.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.