Les cadenes hoteleres balears han participat de la globalització, especialment vers el Carib i Amèrica Central. S’han expandit amb la darrera esperonada del capitalisme neoliberal, mitjançant l’acumulació de capital per despossessió, que és l’expropiació de les propietat comunes per separar als productors primaris de l’accés als mitjans de reproducció social, especialment de la terra i els recursos naturals. Les nostres protagonistes estaven ja ensinistrades amb el seu domini polític de les Illes Balears arran del seu naixement en connivència amb la dictadura franquista. El ministre Manuel Fraga eximí, per exemple, alguns projectes turístic-urbanístics del compliment de la legislació urbanística, mitjançant la Llei 197/1963 sobre «Centros y Zonas de Interés Turístico Nacional». La internacionalització hotelera balear va cercar territoris empobrits on engrandir el seu negoci, amb la connivència també de règims autoritaris a Indonèsia, la República Dominicana o Cuba.

Parlam de mitjans de la dècada de 1980, quan comencen a obrir hotels fora d’Espanya els Escarrer, Barceló, Fluxà, Riu, Matutes, Piñero, Hidalgo, etc. La societat balear inicia llavors un intent de democràcia que ve marcat pel consens social en denúncia de la balearització, entesa com l’abús del monocultiu turístic amb deteriorament social i ambiental. Una subtil aliança social proposa i promou la contenció del creixement per frenar l’aclaparament, el consum de territori i el malbaratament de recursos naturals. Hi participen classes propietàries rendistes, sectors empresarials (com la FEHM, AFEDECO, PIMEN...), institucions conservadores (el Bisbat, el Foment del Turisme...) per fer costat al GOB en demanda de protecció territorial i ambiental. El seu fruit polític són la protecció d’espais naturals, la moratòria turística, la contenció del creixement urbanístic dels nuclis urbans, al litoral i al fora vila, o els esponjaments de les trames urbano-turístiques decadents.

Però les crisis de mitjans i finals de la dècada de 2000 han suposat un canvi d’escenari, arran del zenit del petroli (que el 2004 s’assoleix el màxim d’extracció previst), els atemptats que distancien Occident de les societats on l’Islam és dominant i l’enfonsament dels mercats financers lligats a la bombolla immobiliària. Amb la crisi actual, el capitalisme es reinventa i els hotelers no són l’excepció. El seu torcebraços amb la societat té el seu principal reflex en la nova legislació promulgada arran de la crisi financera de 2008: s’eliminen restriccions ambientals als projectes urbanístics, per exemple pel que fa a l’abastament hídric (Llei 6/2009 mesures ambientals per impulsar les inversions i l’activitat econòmica a les Illes Balears), es crea la figura de la declaració d’interès autonòmic per donar “impuls preferent i ràpid” a projectes urbanístics, o es legalitzen les infraccions urbanístiques dels hotelers (Llei 4/2010, de mesures urgents per a l’impuls de la inversió a les Illes Balears). Ambdues lleis foren impulsades per majories del Pacte de Progrés.

Aquesta nova regulació, i d’altra subsegüent, es fa a la mida del que els interessa als hotelers-promotors immobiliaris, que estan de tornada de la seva internacionalització, arran de les crisis esmentades, perquè s’encareix el transport i minva el consumisme de les classes treballadores i mitjanes. Tornen amb l’experiència reforçada d’imposar en el seu profit i el seus guanys a la societat. Avesats, encara més, a manar i amb aliances reforçades amb operadors turístics i fons d’inversió de capital risc. Els seus nous projectes a les Illes Balears generen conflictes socioambientals: la construcció d’un camp de golf d’Iberostar aferrat al Parc Natural de S’Albufera a Muro; un altre camp de golf amb 77 hectàrees d’urbanització d’elit del grup empresarial Matutes vora el Parc Natural de Ses Salines a la Platja d’en Bossa; la construcció d’un nou hotel, també amb camp de golf, al “Mirador des Trenc”, de Sa Ràpita, promogut pels constructors Jaume Bibiloni i Enrique Hernandis amb la cadena Blau Hotels; o una reconversió urbana gentrificadora a Magaluf per part de Melià Hotels, que suposa la venda dels seus establiments hotelers, mitjançant la nova figura dels condotels, a fons de capital risc que estan més interessats en la rendibilitat del seu valor de canvi com mercaderia financera-immobiliària.

Aquest retorn dels hotelers balears al seu cau els ha fet guanyar en un instant el torcebraços que els feia tímidament la democràcia amb les moratòries, quan desviaven la seva atenció vers negocis més rendibles fora de Balears. Els hotelers superen les crisis en el seu benefici, i no en l’interès general. L’interès general l’hem de proposar i promoure la societat, per llaurar un futur més sostenible, que reparteixi millor els guanys, doni feina de qualitat i previngui la crisi ecològica amb l’aturada en sec del consum de territori i el malbaratament de recursos.

Article publicat originalment al diari Ara Balears el 29 de desembre de 2013.