Les reflexions que segueixen a continuació són fruit de la reflexió sobre les Jornades Europees contra el Fracking celebrades a Brussel·les els passats 4 i 5 de setembre de 2014, organitzades pel Grup Verd al Parlament Europeu. Estan fetes des de la constatació de la poca o nul·la presència que les tradicions sindicals i obreres tenen en les lluites ecologistes i des de la convicció més ferma de que cal fer esmena a una mancança que afebleix a una i l’altre.

El debat sobre la rendibilitat econòmica i la creació de llocs de treball a través de la tècnica d’explotació de gas coneguda com a fracking o fractura hidràulica em suggereix, des del punt de vista sindical, un dubte: el moviment obrer hem d’acceptar que es promogui un mètode d’extracció que implica uns riscos ambientals greus (contaminació, sismicitat, destrucció de terres fèrtils) i que suposa l’allargament, per pocs anys, d’un model energètic agònic, que ha convertit el planeta en un gegantí experiment del que en podem acabar sortint perjudicats tots els habitants (pensem en el canvi climàtic)?

En aquest debat els sindicats podem tenir dues opcions: per una banda defensar el interessos més immediats dels treballadors, tant d’aquells que veuran “garantit” en principi el seu lloc de treball, com d’altres ara aturats que hi podran accedir en un futur immediat. Una qüestió no menor en un context de manca de treball massiu. O per altra banda podem pensar en els treballadors com a quelcom més que simples “receptors de treball” i valorar els perills, no menors, tant a curt com a llarg termini, per a la salut del planeta i dels seus habitants, i rebutjar sense pal·liatius aquesta tècnica extractivista.

Defensa economicista versus defensa sòcio-política, o fins i tot anant més enllà: consciència d’espècie entesa com una nova frontera de la consciència de classe. Quelcom del que sembla aliena la posició de la classe capitalista, disposada a seguir mantenint un model energètic basat en l’espoliació i l’alteració ecològica del planeta.

Al moviment obrer no li és estranya aquesta perspectiva. Temps enrere els sindicats no només lluitaven per la plusvàlua, també eren de gran importància les condicions de treball, ambientalment enteses, i les condicions de vida als barris i habitatges obrers. Aquesta visió que en aquell moment va rebre el nom d’“higienista” es plantejava una cosa bàsica: de poc serveix un bon sou si perdem la salut al treball o al lloc on vivim, molts cops proper al lloc de treball. En aquell moment, a finals del segle XIX, la perspectiva física no anava més enllà de la fàbrica i del suburbi on s’amuntegaven els obrers en pèssimes condicions [1]. Avui una perspectiva global i un millor coneixement de les dinàmiques de la natura gràcies a la ciència, ens han permès una visió que s’eixampla a tot el planeta i a la humanitat que l’habita.Ara ja no és la mortalitat infantil, que empenyia als obrers i les seves famílies a lluitar per habitatges i ciutats més salubres, sinó la supervivència de les futures generacions el que guia les posicions sindicals davant propostes com el fracking (una mena d’higienisme planetari). Siguem clars, si allò que ens garanteix el sou ens va matant poc a poc, sigui com a treballadors o com espècie, no podem acceptar uns llocs de treball que aprofundeixen un model basat en un creixement econòmic suïcida [2].

Ens cal per tant un discurs i un posicionament clar respecte a aquest tema. La generació d’energia només pot ser apostant per fonts renovables i netes, independentment dels llocs de treball que puguin generar unes o d’altres. Si el fracking generés molts llocs de treball, encara que per un temps limitat, i revitalitzes l’economia, tampoc podríem donar-hi suport. L’afany pels beneficis immediats que caracteritza l’actuació de les grans corporacions capitalistes no pot ser el model a seguir per a la pràctica sindical. Els sindicats no podem nadar a favor d’un corrent imposat per la classe dominant i que ens duu a la destrucció ecològica. Destrucció que patiran primer de tot les masses treballadores del món empobrit, però que tard o d’hora abastarà el conjunt de la Humanitat. En aquest context ens caldrà una revisió en profunditat del treball dins una societat en transició, que en cap cas pot ser, com de vegades sembla, ni una finalitat en ella mateix, ni una mercaderia que es compra i es ven.

Els sindicats hem de tenir les nostres pròpies propostes de transició ecològica cap una nova cultura del territori. Aquesta nova societat que serà necessàriament de límits i suficiència, també haurà de ser-ho de radicalitat democràtica i col·lectivisme. Aquestes propostes han de posar en primer terme les necessitats de la majoria i no els interessos i la cobdícia d’una minoria privilegiada. 

El capitalisme no només explota als treballadors, també destrueix la natura i posa en perill una vida digne per les generacions futures [3]. El fracking només és la darrera frontera d’un sistema injust i destructiu. Els sindicats no poden ser aliens, i molts menys còmplices, d’aquesta desfeta. Si la classe capitalista no vol o no pot tenir consciència d’espècie, som els treballadors i les classes populars els que l’haurem de tenir i exercir amb tota la contundència.