RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

Article d'Opinió | Món global

21-07-2013

Discursos que anticipen l'esclat. Comunicació política en contextos neoliberals

Rodrigo F. Miranda | Alba Sud

L'aplicació de les polítiques neoliberals en diferents parts del món des de la dècada dels 70 fins a l'actualitat al Sud d'Europa, han anat acompanyades d'una forta estratègia comunicativa que manifesta grans similituds.


Crèdit Fotografia: Imatge de Charles Hope (sota llicčncia creative commons).

"La ideologia neoliberal omple de tranquil.litat als més benestants"

(Jean Ziegler)

 

Més enllà de les seves implicacions socials, polítiques i econòmiques, la implementació del neoliberalisme té també connotacions en l'àmbit de la comunicació. Analitzant algunes experiències històriques del model, un es pregunta com es configuren els discursos dels representants públics abans, durant i després de la posada en marxa d'aquestes polítiques?

Des de finals dels anys 70 diferents Governs de democràcies occidentals van iniciar l'aventura neoliberal, tant en països centrals com perifèrics. La posada en marxa del receptari (un paquet simple i homogeni de mesures que no necessitava adaptar-se als diferents contextos als quals s'aplicava) va suposar en tots els casos importants esforços de comunicació.

Una anàlisi de la comunicació política en contextos de neoliberalisme podria començar uns anys abans, durant les dictadures d'Augusto Pinochet a Xile (1973) o la Junta Militar a Argentina (1976). Tanmateix, a aquests governs cívic-militars no els va ser necessari utilitzar l'art de la persuasió política per aplicar o justificar les mesures neoliberals: assassinats, persecucions, segrestos, tortures i altres formes de terrorisme d'Estat impedien tota crítica als seus programes i feien va l'ús de qualsevol argument.

Per tant, es prendran com a punt de partida els governs de Margaret Thatcher i Ronald Reagan a finals dels 70 i la dècada dels 80 a Anglaterra i Estats Units, continuant a alguns països d'Amèrica Llatina durant els anys 90 i principis de 2000, i finalitzant actualment al sud d'Europa.

A partir de l'assemblatge d'algunes peces clau dels discursos dels principals responsables polítics en aquests diferents moments històrics, es pot il.lustrar com es modula i articula el discurs del poder en contextos neoliberals. Un esquema discursiu coherent, integrat per un grapat d'idees repetides fins al cansament. Relats que, per la seva reiteració i simplificació, poden arribar a tenir un fort grau d'interiorització social, incorporant-se al "sentit comú".

Mesures que no s'anuncien: en campanya ningú és neoliberal

Atès que no existeix un partit que públicament assumeixi una ideologia neoliberal (i segurament mai hi haurà un "partit neoliberal" com a tal), aquest model va arribar a les democràcies occidentals de la mà de partits polítics dels més diversos colors ideològics. Partits de tradició conservadora o socialdemòcrata, formacions de nova creació, espais històricament vinculats al moviment obrer i sindical o bé coalicions de partits [1].

Tenint en compte que les receptes neoliberals han afectat i afecten necessàriament de forma negativa a àmplies majories socials, resulten impopulars. Un assumpte que no passa desapercebut per als experts en màrqueting polític i propaganda. Qui seria capaç d'incloure al seu programa electoral mesures que perjudiquen la majoria de la població?

En tots els casos, aquests partits van arribar al poder a països en situació de crisi financera, atur, deute públic o inflació elevats, i per tant amb un grau elevat de descontentament social. Les promeses electorals durant les campanyes es van centrar a oferir solucions a aquests escenaris, ometent la concreció de com s'aconseguiria [2]. Cap dels aleshores candidats va parlar de retallades d'inversió pública, d'abandonament de la tutela social de l'Estat, de privatitzacions de béns i serveis públics, de reducció de llocs de treball i empetitiment de l'Estat o de mercantilització de drets socials.

D'aquesta manera, amb propostes abstractes, una forta inversió publicitària i valent-se dels errors dels seus predecessors, Thatcher, Reagan, Menem, Fujimori, Sánchez de Lozada, Rajoy o Samarás, entre d'altres, es van alçar amb el poder de l'Estat. Just en aquell moment, les bones intencions i l'abstracció dels programes van donar pas a l'aplicació del receptari neoliberal.

Començant a mostrar les cartes: "no hi ha alternativa"

Va ser Margaret Thatcher qui va immortalitzar el 1979 la frase "no hi ha alternativa", assenyalant que el neoliberalisme era l'única opció possible, donades les circumstàncies socials i econòmiques per les quals travessava la Gran Bretanya en aquell moment. Una frase tantes vegades repetida per la Dama de Ferro que des de llavors va començar a utilitzar-se amb la sigla TINA ("There Is No Alternative").

En l'inici de la posada en marxa d'un programa neoliberal, aquesta consigna és una de les claus en la comunicació política. El president del Govern espanyol deia el 2012 que "el Govern ha hagut de fer coses que no li agrada fer per sortir de la greu situació en la que es troba". Dit d'una altra manera, "ja ens agradaria poder fer una altra cosa, però amb l'herència que hem rebut, no tenim altra alternativa que fer això".

L'argument que justifica l'ajust estructural de l'Estat és la necessitat de reducció del dèficit públic, ocultant la forta transferència de riquesa des del sector públic cap al privat concentrat. Seguint amb el mandatari espanyol, "corregir el dèficit és una obligació i una cosa imprescindible per a Espanya", o "retallar (...) és imprescindible perquè en aquest moment no hi ha diners per a atendre els serveis públics".

En aquest punt, i per donar suport a aquesta idea, solen fer-se servir sobre-simplificades explicacions del funcionament econòmic. Margaret Thatcher aclaria dècades enrere "aquesta veritat fonamental: l'Estat no té més diners que els diners que les persones guanyen per elles mateixes i per a si mateixes. Si l'Estat vol gastar més diners, només pot fer-ho endeutant els estalvis o augmentant els teus impostos. No és correcte pensar que algú ho pagarà. Aquest «algú» ets «tu». No hi ha «diners públics», només hi ha «diners dels contribuents»".

Altres exemples del mateix: un referent del neoliberalisme a Argentina, Domingo Cavallo [3], mentre anunciava com a Ministre d'Economia el 2001 l'enèsim ajust de la despesa pública, afirmava que "cal anar a dèficit zero i deixar de viure de prestat" . També Rajoy llançava llum sobre aquesta qüestió en 2012 assegurant que "el que no es pot gastar és el que un país no té".

Com es pot veure, resulta curiós que la comunicació de l'economia neoliberal, segons sigui convenient, pot recolzar-se en models intel·ligibles només per un selecte grup de "experts" (ocultació) o, per contra, pot ser tan simplista com les afirmacions anteriors (reduccionisme). "La teoria econòmica convencional acostuma a practicar, no se sap molt bé si a parts iguals, l'ocultació i el reduccionisme desvirtuant el caràcter i la percepció de l'economia" (Martínez González-Taules & Álvarez Cantalapiedra, 2013).

A més de voler minimitzar la pèrdua inexorable de suport popular, la idea de la inexistència d'alternatives al neoliberalisme també té com a rerefons un intent de des-ideologitzar el model, volent instal.lar-lo en l'opinió pública com si fos una qüestió de ciències pures. "No ens agrada el que estem fent (no triem, no és ideologia), però no tenim opció (és una decisió científica)".

A més de la seva inevitabilitat i el seu caràcter científic, hi ha altres cartes de presentació del model. La primera, com a una "modernització" de les institucions democràtiques i l'aparell productiu. Cavallo afirmava que "vivim una època de modernització de tot l'aparell productiu després que l’Argentina havia quedat endarrerida en tots els sectors". La segona, que hi ha una mena de consens global sobre l'adopció d'aquest tipus de mesures. "Cal recuperar la confiança dels mercats" o "cal estar inserit al món", són frases utilitzades repetides vegades per la primera línia del Partit Popular espanyol.

Un cop posat en marxa el receptari neoliberal, part de la societat, el periodisme i l'oposició parlamentària exigeix ​​als governs explicacions per la incoherència entre les propostes plasmades durant la campanya electoral i les mesures de política real que s'implementen.

En aquest punt, es poden veure dos estils diferenciats d'un particular mea culpa. Un més pragmàtic: Mariano Rajoy afirmava en 2013 que "qui m'ha impedit complir el meu programa és la realitat" o "vaig dir que baixaria els impostos i els estic pujant (...) han canviat les circumstàncies i m'he d'adaptar a aquestes". Un altre estil, impunement "sincericida": l'expresident Carlos Menen declarava mesos després de començar el seu camí neoliberal a l'Argentina que "si jo hagués dit el que anava a fer, ningú m'hagués votat".

Primers impactes: "Estem malament, però anem bé"

Quan els impactes de les mesures neoliberals, en lloc d'atenuar la situació de dificultat i insatisfacció que patien diferents sectors socials abans de la seva posada en marxa, evidencien un ràpid empitjorament de les seves condicions de vida, un retrocés dels drets socials i un augment del descontentament social, la retòrica dels representants polítics i portaveus del poder ha de donar un nou gir.

Quan les coses empitjoren per a la majoria, s'intenta transmetre la troballa de "brots verds", d'una il.lusòria "llum al final del túnel". La idea és que els "sacrificis" que ve fent el gruix de la ciutadania sota el jou del lliure mercat i sense tutela de l'Estat estan començant a donar els seus fruits. Tot i que aquests no siguin visibles encara per als sacrificats pel model.

En un discurs de 1996, Menem sentenciava que "estem malament, però anem bé". En la mateixa direcció, Rajoy afirmava en 2013 que "encara no podem dir que Espanya va bé, però va millor i el rumb marcat és el correcte". Aquest intent per vendre esperança i il.lusió als seus votants té com a finalitat continuar demanant "sacrificis".

Una altra línia argumental consisteix a incidir en el fet que les decisions que adopta el Govern són responsabilitat d'altres actors o circumstàncies. Principalment, els resultats de les polítiques dels seus predecessors: afirmava Mariano Rajoy, amb el país ple de protestes i mobilitzacions com a conseqüència de les mesures del seu Govern, que "el PSOE carrega amb una culpa històrica. Cal dir-ho alt i clar". Thatcher al seu moment deia que "curar la malaltia de la Gran Bretanya amb el socialisme és com intentar curar la leucèmia amb sangoneres". I Menem, fins i tot fins a l'últim any de la seva dècada de mandat, no desistia a assenyalar "la pesada herència" deixada pel seu antecessor.

La culpa de la política i del sector públic

El debilitament i el mensypreu de la política i del sector públic són condicions sine qua non per a la implementació del model neoliberal.

Desacreditar la política com a un instrument de transformació a disposició de les majories promou la desafecció i, d'aquesta manera, facilita que aquesta passi a ser de domini del poder econòmic concentrat. Ronald Reagan deixava clara la seva visió de la política. "Se suposa que la política és la segona professió més antiga de la Terra. He arribat a la conclusió que guarda una gran semblança amb la primera".

Igualment prostituït ha de quedar el sector públic. Un exministre menemista, Roberto José Dromi, en referència a les polítiques de privatitzacions del Govern, afirmava: "res del que hagi de ser estatal romandrà en mans de l'Estat". No és una dada menor que Dromi en aquell moment fos Ministre d'Obres i Serveis Públics de l'Estat nacional argentí.

Si la política i tot allò que és públic són parts del problema, les solucions han de passar per la individualitat. En paraules de Margaret Thatcher: "Estan situant el problema en la societat. I «la societat» no existeix. Hi ha homes i dones individuals, i també hi ha famílies. Cap govern pot fer res excepte a través de cada persona, i les persones necessiten mirar per a elles mateixes en primer lloc. És la nostra obligació mirar per nosaltres mateixos, i després pel nostre veí".

Discursos que anticipen l'esclat

Canvien els moments històrics, els contextos mundials, els territoris i els Estats-nació, les condicions materials de subsistència dels pobles, els noms o les tendències ideològiques dels partits polítics. Però en els casos analitzats hi ha almenys tres coses que no s'alteren: les receptes en política econòmica, els seus impactes socials i els conceptes subjacents al discurs dels que, des de les institucions polítiques, han d’implementar-les i legitimar-les.

Discursos que neguen el que van a fer, el que fan, i també les conseqüències del que fan. Discursos que busquen responsables, desacreditant la política, insultant tot allò que és públic i tenyint decisions ideològiques de científiques. Ho fan per pragmatisme de realpolitik o per vergonya ideològica?

Més enllà de les paraules, sembla evident que els governs neoliberals fan el que volen fer i saben el que això implica. Volen instal.lar un nou "contracte social" que busqui la legitimació d'un altre règim de propietat, amb classes dominants molt més dominants, un desmantellament i privatització de l'Estat, i la primacia de la competència i la lògica mercantil en una societat individualista, insolidària i descohesionada.

Atès que aquest sistema polític i econòmic aprofundeix la desigualtat i la injustícia social, empobreix i expulsa grans majories, aquests governants, condemnats a recollir el suport popular, necessiten un relat fort per poder implementar la versió més voraç que ha conegut el capitalisme en la seva història.

Més enllà de les paraules, els governs neoliberals han deixat o estan deixant els mateixos llegats econòmics, socials i polítics. Els discursos analitzats anticipen l'esclat d'una crisi social que es va gestant durant tot el temps que duren aquestes mesures. Més enllà que es repeteixi incessantment la idea que "no hi ha alternativa", en última instància, i com va dir José Saramago: "l'alternativa al neoliberalisme es diu consciència".

 

Notes:

[1] Per exemple, Margaret Thatcher va arribar al Govern des del Partit Conservador, Ronald Reagan des del Partit Republicà o Mariano Rajoy des del Partit Popular. Per la seva banda, Alberto Fujimori va guanyar les eleccions generals peruanes amb formacions noves, com Canvi 90 i Nova Majoria, Carlos Menen va aconseguir el poder des del Partit Justicialista, Fernando De la Rúa va ser electe president argentí amb l'Aliança, i Antonis Samarás va ser nomenat Primer ministre grec amb Nova Democràcia en coalició amb PASOK i DIMAR.

[2] Alguns eslògans d'aquestes campanyes van coincidir en les seves idees abstractes. "Es fa de dia a Amèrica" ​​o "Amèrica ha tornat" (Ronald Reagan, EUA); "Revolució productiva i salariàs" (Menem, Argentina); "El laborisme no funciona" (Thatcher, Anglaterra), "Perú, país amb futur" ( Fujimori, Perú); "Suma't al canvi" (Rajoy, Espanya).

[3] Cavallo va ser president del Banc Central durant la Dictadura Militar argentina (1981), ministre d'Economia durant la presidència de Carlos Menem (1991-1996) i també durant la de Fernando De la Rúa (2001).

 

Bibliografia citada:
Martínez González-Taules, A. & Álvarez Cantalapiedra, S. (2013). "Aportacions per a una representació complexa i oberta del sistema econòmic capitalista". Revista d'Economia Crítica n. 15.

TERMINALS

El Bloc de Rodrigo Fernández Miranda

Sobre engranatges i impactes del capitalisme global

Investigador, consultor social i docent, treballa i participa en moviments i organitzacions socials, del Tercer Sector i de l'Economia Social. Ha publicat diversos assajos, estudis i articles. Membre de l'equip d'investigació social d'Alba Sud i del Centro de Estudios de la Economía Social (CEES) de la Universidad Nacional de Tres de Febrero (Argentina).

En aquest blog, entre Buenos Aires i Madrid, s'aborden de forma crítica engranatges i impactes del capitalisme global i les societats de consum. Un sistema polític, econòmic i social que deixa rere seu desigualtats estructurals, injustícia i depredació, afectant els interessos i saltant per sobre de les necessitats de les majories socials.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.