La defensa del territori és un tret característic de la història recent de les nostres illes. Els membres del GIST i del GOB especulam sovint sobre els motius d’aquesta singularitat respecte del nostre entorn geogràfic. Sembla que la nostra dependència del turisme ha promogut aliances en aquest sentit, com ara d’hotelers amb ecologistes en favor de la protecció dels espais naturals. Aquesta mateixa defensa del territori ha rebut el suport de la població local, que s’hi ha manifestat a favor més que per cap altra reivindicació. Posats a triar un tret que compartim com a poble, la protecció del territori n’ha estat un d’important.

Però la tensió amb els interessos especulatius i urbanístics és constant. El capital especulatiu aprofita aquesta singularitat balear, perquè paradoxalment fa més rendibles les seves inversions. L’atractiu de la nostra costa n’és un dels millors exemples, per ser l’entorn paisatgístic i recreatiu més preuat del nostre territori. La costa balear s’ha protegit amb nombroses figures legals. Fixem-nos per exemple en la declaració de Paratge Pintoresc de la Serra de Tramuntana l’any 1972, o la protecció de les franges verges de la costa amb els Plans d’Ordenació de l’Oferta Turística, de 1995 per Mallorca i de 1997 per Eivissa i Formentera. La legislació estatal també ha defensat la vorera de la mar amb la Llei 22/1988 de Costes.

En una mostra més del torcebraços entre la protecció i l’especulació territorial, Miguel Arias Cañete, ministre de medi ambient del govern presidit per Mariano Rajoy, ha promogut la modificació d’aquesta norma amb la Llei 2/2013, publicada aquest mes de maig. La grolleria d’aquest ministre és cèlebre d’ençà del seu intent d’aprovació d’un Pla Hidrològic Nacional per transvasar aigua de l’Ebre que acceleràs la bombolla immobiliària al País Valencià i Múrcia. Llavors, a l’any 2000, Arias Cañete era ministre d’agricultura del govern presidit per José María Aznar i anunciava l’aprovació del seu PHN “per collons” i al so d’una “marxa militar”.

La Llei 2/2013 desprotegeix bona part dels sistemes dunars (totalment a Formentera) i totes les salines, legalitza parcel·lacions i la consolidació d’edificacions costaneres, i allarga i consolida les concessions dins del domini públic marítim i terrestre (per exemple, dels ports i d’altres edificacions; tothom coneix qualque piscina o xaletàs arran de mar...). Es permet que les activitats humanes avancin vers la mar, sense tenir en consideració els riscos del canvi climàtic, que ja fa pujar el nivell de la mar a Palma 2 mm per any i previsiblement el farà pujar entre 30 centímetres i 1 metre abans de 2050. Com no podia ser d’una altra manera tractant-se d’un personatge tan fals com Arias Cañete l’han titulada “llei de protecció i ús sostenible del litoral”. Però la llista de malifetes d’aquesta modificació de la Llei de Costes s’estén encara més. Amplia les autoritzacions d’ocupació (per exemple per bars, quioscs i gandules) d’1 a 4 anys. Els trams urbans de platja podran ser transformats per garantir la seva prestació de serveis. Autoritza l’ocupació i ús extraordinari de les platges urbanes per a la “celebració d’esdeveniments d’interès general amb repercussió turística”. Esbrinau cadascú si serà coincidència o resposta a demandes empresarials, per exemple, dels Matutes a la platja den Bossa per estendre l’Ushuaia amb l’Eivivegas, o dels Escarrer per fer igual amb el Calvià Beach Resort a Magalluf.

El drets públics d’accés a la mar, ús de les platges o, simplement, gaudi del paisatge lliure d’edificacions no ens han plogut del cel. Arran del que ens explica la història, cal advertir que els capitals especulatius aprofiten l’actual conjuntura de crisi i govern neoliberal per guanyar terreny i prendre drets a la ciutadania. Si la defensa del territori encara ens importa, la defensa de l’ús públic de la costa, modestament col·lectiva però perseverant, és més necessària que mai.

Publicat originalment a la Web de l’Ateneu Pere Mascaró el 5 de juliol de 2013.