Contacto Boletín

Artículo de Opinión | Territorio y recursos naturales | Cataluña

27-06-2013

Una planificació territorial per un territori segur i saludable

Raül Valls | Alba Sud / CST

El debat generat arran les recent inundacions a la Vall d’Aran no ha tingut prou en compte una visió àmplia, fora de la lògica tecnocràtica, autoritària i “desarrollista”, que està en l’origen dels impactes d’aquest tipus de fenòmens naturals. 


Crédito Fotografía: Inundación en la Vall d'Aran. Fotografía de ara.cat

Vivim en un món ple, un món que hem colonitzat i humanitzat fins a deixar com a marginal i aïllat allò que alguns denominen “natura inalterada”. Una humanitat en creixement desbocat ha ocupat i urbanitzat durant els darrers segles gran part del planeta. El creixement de les ciutats i sobre tot l’augment exponencial de la població urbana, acompanyat d’un procés constant d’artificialització del nostre entorn immediat, ha produït un dràstic allunyament de les lògiques naturals que anteriors generacions humanes havien incorporat al seu coneixement quotidià per habitar un territori.  

Els darrers tres segles han anat configurant una humanitat cada cop més segura del seu domini de la natura, fins al punt d’oblidar que en som part i que forçar els seus límits pot tenir conseqüències nefastes. Aquests darrers dies a la Vall d’Aran, a Catalunya, hem pogut tastar de nou una situació d’aquests tipus. Las inundacions, fet absolutament natural, que es produeixen amb regularitat i que han servit per aportar nous sediments a les terres inundades i contribuir a la seva fertilitat, esdevenen catastròfiques quan aquests espais han estat ocupats per la urbanització. Que la vida humana s’ha desenvolupat a la vora dels rius no treu que a través d’un procés d’aprenentatge mil·lenari s’havia après quina era la distància adient per aprofitar-ne els seus valors (com l’aigua, aliments o energia) sense posar-se en perill i mantenint un equilibri durador.

Quan Marx i Engels escrivien al Manifest Comunista que la burgesia havia fet naufragar allò que era el més sagrat en les fredes aigües del càlcul mercantil [1], podien haver afegit que en aquestes gèlides aigües també s’anava enfonsant un coneixement secular sobre el funcionament de la natura. El model de producció i consum del capitalisme i les seves lògiques de curt termini i benefici ràpid han esdevingut una forma absolutament irracional d’habitar el territori: s’han ocupat i esgotat terres de conreu, exhaurit aqüífers, portat a l’extinció espècies que ni tan sols coneixíem, contaminat oceans i abocat a l’atmosfera, en poc més de dos segles,  el CO2  fixat al subsòl durant milions d’anys. La lògica destructiva, mal anomenada “progrés”, ens ha dut a la crisis ecològica i, de no aturar-ho, ens pot dur al col·lapse de la civilització.

Aquests oblits i una posició autoritària davant la natura ens duen, no contents amb haver urbanitzat zones d’inundació dels rius, a voler “solucionar” damunt les futures avingudes amb actuacions destructives, mal anomenades de neteja, com operacions de drenatge de les lleres i eliminació massiva de la vegetació de ribera utilitzant maquinaria pesant. Aquestes actuacions que tenen al cap la total artificialització de rius i rieres només fan que aprofundir aquest allunyament, irracional i suïcida, d’una natura què, vulguem o no, segueix existint i que periòdicament ens reclama allò que era el seu espai. Artificialitzar, impermeabilitzar, allunyar-nos profilàcticament d’un entorn que pot arribar ser “hostil”. Seguim actuant davant la natura de manera immadura. Competim amb ella com si estiguéssim a les cavernes, però avui la nostra capacitat de transformació i per tant de destrucció és infinitament més gran.

Però és també cert que el vell saber ens ha retornat en forma de coneixement científic. Tot el debat sorgit al voltant del Pla Hidrològic ens mostra aquest camí d’un present que pot recuperar un passat millorat.  El moviment en defensa de l’Ebre i contra els transvasaments van convertir en coneixement social una realitat que sembla que hauria de ser incontestable: els rius no son simples canals d’aigua pel nostre ús i abús. Drenar-los i posar-hi excavadores no és cap solució, si no tot el contrari, ens genera més problemes.

Aquest coneixement que tenim avui ens permet una planificació del territori que ens ajudi a habitar-lo mantenint-lo al mateix temps saludable. Aquest ha de ser l’objectiu fonamental del planejament: la salut integral de tot territori. En aquest sentit cal superar un “conservacionista” de curta volada que es contenta en aixecar barreres i cloure determinats espais naturals, amb l’esperança absurda de “salvar-los” de la desfeta que afecta a la resta.  Aquesta posició, per desgracia més present del que pensem entre molts sectors autoanomenats ecologistes, té com l’altra cara de la moneda l’acceptació de qualsevol actuació per destructiva que sigui quan és produeix en un espai ja deteriorat o suposadament mancat de valor (en general urbà o periurbà).  En aquest sentit, quan el moviment contra el fracking ens recorda de forma persistent “ni aquí ni enlloc” ens recorda el missatge que la salut del territori no es pot basar en criteris estètics o estrictament de conservació.  El que val per la bucòlica i verda Garrotxa, també ha de valdre per l’urbà Baix Llobregat, a Catalunya.

Aquesta planificació territorial democràtica i prudent ha de incorporar tot els coneixements que avui tenim sobre el funcionament del territori i tots els elements que el configuren. Aquesta ha de ser entesa com un tot i els essers humans que l’habitem com una part important i necessària, però no com un element autoritari, egoista i destructor com ha pretès l’estil vida neoliberal.

 

Notes:
[1] “La burgesia, allí on ha arribat al poder, ha destruït totes les condicions de vida feudals, patriarcals, idíl·liques. Ha esquinçat sense pietat tot l'abigarrament de vincles feudals que lligaven els homes als seus superiors naturals, i no ha deixat entre home i home cap altre vincle que no sigui l'interès nu i el “pagament al comptat” sense entranyes. Ha ofegat les santes esgarrifances de l'exaltació religiosa, de l'entusiasme cavalleresc, de la malenconia petitburgesa en les aigües glaçades del càlcul egoista. Ha diluït la dignitat personal en el valor de canvi i al lloc de les innombrables llibertats guanyades a pols i garantides documentalment ha posat l'única llibertat de comerç, sense escrúpols. En un mot, al lloc de l'explotació disfressada amb il·lusions religioses i polítiques ha posat l'explotació oberta, desvergonyida, directa, àrida” (Karl Marx & Friederich Engels, Manifest Comunista, 1848). 

LÍMITES ECOLÓGICOS DEL TURISMO

El blog de Raül Valls

Sobre la búsqueda de alternativas en los límites ecológicos de las actividades recreativas

Licenciado en Filosofía por la UAB, miembro de Alba Sud, del Centro para la Sostenibilidad Territorial y activista en defensa del territorio, sindicalista de CCOO y lector incansable de las diversas tradiciones de emancipación de la humanidad. En este espacio pretendo crear un espacio de reflexión, duda y conocimiento para entender la crisis actual y buscar alternativas posibles que pongan en cuestión la idea de progreso imperante. Acercar los viejos y los nuevos movimientos sociales difundiendo propuestas que los fortalezcan y que faciliten una nueva hegemonía social. Trabajar por una transición hacia un vida colectivista y una manera diferente de entender y entendernos con nuestro entorno natural.

Ir a blog »