Tot i que el Turisme Comunitari (TC) ha generat importants aportacions en el desenvolupament rural allà on ha aconseguit consolidar (vegeu: Aportacions del Turisme Comunitari al desenvolupament rural), també és cert que no totes les iniciatives engegades han pogut sobreviure. Aconseguir la viabilitat econòmica és el gran repte que afronta el TC en aquests moments. Per obvi que pugui semblar cal recordar que la clau perquè el TC pugui arribar a ser un factor de desenvolupament rural és que les iniciatives comunitàries puguin posar en marxa una oferta de qualitat, diferenciada i una capacitat de gestió i comercialització que els permeti funcionar més enllà del suport de la cooperació internacional. Per això hi ha múltiples factors en què incidir: disposar d'infraestructures i vies d'accés adequades, generar una oferta d'activitats i serveis de qualitat, posicionar-se de manera diferenciada, optimitzar les capacitats d'administració, accedir a sistemes de finançament, millorar les capacitats de promoció i comercialització, etc.

Diversificació versus especialització

Però afrontar el repte de la viabilitat econòmica no és un assumpte merament tècnic, sinó d'orientació política sobre el tipus de desenvolupament rural al qual s'aspira. Ser viables econòmicament no passa necessàriament per l'especialització i la conversió de les iniciatives comunitàries en empreses dediques en exclusiva a l'activitat turística. Les orientacions que propugnen l'especialització turística i l'assoliment d'avantatges comparatius en la prestació d'aquests serveis no tenen en compte principis bàsics de l'economia camperola, en la qual s'insereix el TC. En el context rural actual a Amèrica Llatina l'especialització turística suposa vulnerabilitat i dependència en relació a una activitat externa que les organitzacions comunitàries no poden controlar. Per contra, el turisme ha de formar part d'una estratègia de diversificació productiva, dins d'una dinàmica de complementarietat, no substitutiva, de les activitats agropecuàries tradicionals.

Per a les famílies camperoles és essencial garantir la seva alimentació i l'impuls d'altres activitats, com el turisme, necessàriament queda supeditat a allò que és fonamental: produir aliments. En tota aquesta discussió la paraula clau és diversificació, no especialització. Els serveis turístics poden ser un mitjà d'ampliar les activitats productives, de la mateixa manera que ho poden ser altres activitats, si la comunitat ho desitja, si té les condicions, si aconsegueix desenvolupar activitats i serveis atractius, si pot comercialitzar-los. El turisme pot ser una forma de diversificar el ingressos d'una comunitat, però no l'única via, ni necessàriament la més important, i molt menys una opció per a tothom. És per això que és especialment important que els plans de desenvolupament comunitari no estiguin centrats en una sola activitat, sigui el turisme o qualsevol altre activitat, sinó en la diversitat i complementarietat d'accions que poden afavorir al conjunt de la seva població i que, al seu vegada, tractin d'evitar els riscos de generar nous processos de diferenciació i agudització de les desigualtats.

Tenir en compte els límits del mercat

Al mateix temps cal ser conscients de l'abast reals del mercat turístic i evitar les falses expectatives. Caldria reconèixer que no totes les comunitats en l'àmbit rural poden esperar tenir el mateix èxit amb el turisme. Senzillament no és possible que la demanda pugui ampliar-se indefinidament. Posar en marxa iniciatives turístiques comunitàries és complicat i requereix voluntat, esforç, organització, però també algunes condicions (atractius turístics, accessibilitat, diferenciació, etc.).

Un dels trets que han caracteritzat el TC és la seva excessiva dependència cap a l'exterior. Són molts els motius pels quals s'hauria de reduir aquesta situació. El model turístic dominant, sostingut pels costos relativament barats dels bitllets d'avió, està entrant en greus dificultats per les tendències de fons cap a un progressiu encariment dels preus del petroli i reducció de la diversitat de destinacions comercials. A més el seu impacte ecològic fa totalment insostenible el model. L'orientació cap al mercat internacional del TC incrementa la vulnerabilitat de la seva població en relació a factors externs sobre els quals les comunitats no poden incidir. Al nostre entendre, la viabilitat econòmica del TC depèn més de l'enfortiment de mercats turístics locals, amb circuits de curta distància, de base nacional i regional, i evitar la dependència del mercat internacional. No es tracta de negar la possibilitat de trobar oportunitats en l'àmbit internacional, però el desenvolupament del TC no pot sostenir sobre bases tan fràgils.

El TC pot ser part d'una estratègia de desenvolupament turístic alternatiu al model dominant, basat en l'articulació de cadenes hoteleres internacionals amb projectes turístic-residencials de capital majoritàriament estranger. Però només pot ser una part. Per ell mateix el TC no pot ser l'alternativa. Necessita construir una aliança amb la petita i mitjana empresa turística local i nacional. Només l'articulació i encadenament d'aquests dos grups (comunitaris i petits i mitjans empresaris locals) pot permetre un desenvolupament turístic de caràcter endogen. Impulsar processos d'aquestes característiques no és tasca fàcil, de manera que la tasca de l'administració local és de gran importància.

Una aposta per l'autonomia econòmica

En els últims temps s'escolten amb insistència veus que defensen la necessitat que les poblacions rurals aconsegueixin inserir d'alguna manera o altra en les empreses turístiques convencionals. Això inclou també el TC. Si bé és lògic que una determinada iniciativa comunitària tracti d'ampliar les seves possibilitats de comercialització amb les possibilitats que té més properes, aquest tipus d'orientació presenta problemes quan es planteja en termes globals com proposta de desenvolupament rural.

L'objectiu d'enfocament és reduir la pobresa a partir de l'increment d'ingressos nets a través del turisme. No obstant això, un augment d'ingressos que no vagi acompanyat d'una minva de la desigualtat difícilment pot aconseguir canvis reals en la dinàmica de la pobresa. El problema, a més, és que les propostes de vinculació del TC al turisme convencional legitimen de fet els mega-projectes turístic-residencials. Cercar aliances que supediten el TC als mega-projectes és, al nostre entendre, una estratègia errònia, perquè no s'està tenint en compte la dimensió política de les relacions econòmiques. Implica, de fet, transferir legitimitat a aquells que estan destruint les possibilitats de vida del sector camperol i indígena i tracta, en última instància de desactivar la resistència de les comunitats a la usurpació dels seus recursos (terra, aigua, boscos) i territoris, en la lògica descrita pel geògraf David Harvey com "acumulació per despossessió".

Fer front a la despossessió

El debat sobre la viabilitat econòmica del TC necessita abordar des d'una perspectiva més àmplia del que s'ha fet fins ara. El tema principal en discussió s'hauria de centrar en com l'economia de base comunitària, vinculada o no al turisme, està funcionant i contribueix a la millora de les condicions de vida de la població local. L'enfortiment de les comunitats, sigui a través de l'agricultura, la ramaderia, la pesca, l'agroindústria, l'apicultura o el turisme, de manera diversificada i complementària, en la qual el protagonisme i control dels recursos essencials queda en mans de la gent del lloc organitzada col.lectivament, és la clau que pot permetre a les comunitats continuar vivint a territoris tradicionals.

El desenvolupament turístic no és neutral, comporta competència i conflictes entorn del territori, els recursos naturals i les arques dels Estats. La lògica del capital turístic corporatiu és "generar" espais que li permetin ampliar l'acumulació de capital i per això necessita transformar i elititzar determinats territoris fins que els esgoten, per després migrar i conquerir noves àrees a les "perifèries de plaer", cada vegada més allunyades dels centres emissors.

El punt crucial en discussió és com aquestes diferents expressions d'economia popular actuen com un dic de contenció enfront de les múltiples formes d'usurpació dels territoris i els recursos naturals per part del capital corporatiu, ja sigui en forma de agrocombustibles, agricultura industrial, mineria, construcció de mega-infraestructures o explotació turística. I al mateix temps, si les poblacions locals organitzades col. lectivament són capaços de posar en marxa i sostenir propostes de desenvolupament rural alternatives a les dominants, amb altres lògiques i altres valors. L'objectiu no és altre que poder sostenir comunitats rurals vives. I és en aquest context que el TC adquireix un nou sentit estratègic, com a part d'un procés molt més ampli d'apoderament social.

Aquest article d'opinió va ser publicat el dia 17 d'agost de 2009 pel Bloc de la Premsa Rural, una iniciativa de Rimisp – Centre Llatinoamericà per al Desenvolupament Rural, amb el suport de l'Oficina Regional de la FAO para América Latina y El Caribe.