És curiosa l’habilitat de les classes dominants i els poders financers que les sostenen per desviar qualsevol responsabilitat sobre les conseqüències del seu sistema social i econòmic. Això es veu molt clar amb la “corrupció”. Posant el “carro davant dels cavalls” ens volen fer creure que aquesta és la causant dels mals del nostre sistema polític i de la destrucció del sistema democràtic. Els hi encanten els discursos atàvics. Sobre tot aquells que fan referència a la secular “picaresca ibèrica”. Massa semblant tot plegat a la llegendària “ingovernabilitat hispànica”, mite franquista que serviria per justificar la guerra civil i després la  perpetuació del règim autoritari. Dilueixen les culpes en la majoria, quan no directament acusen als de baix de ser la font de tots els mals. Les capes populars són per ells una colla d’immadurs amb poca capacitat per dirigir les seves vides. Aleshores es justifica el govern per decret i les mesures  autoritàries utilitzant tot un seguit de constructes de caire irracional. Sembla com si la corrupció no tingués res a veure amb una ètica, la del capitalisme, que enalteix l’individu egoista i acumulador de capital, amb un model que identifica triomf social i personal amb èxit econòmic. No admeten que sota el Déu de l’enriquiment a qualsevol preu, com diria Dostoyevski, apareix el “tot està permès” per augmentar els beneficis. És prou clar que, vist així, la corrupció esdevé un simple “aprofitament de les possibilitats de negoci”, en un entorn propici en el qual “tot val per fer calaix”.

El neoliberalisme ha enaltit un model humà que entronitza un jo expansiu i excloent, que fa carn la sentència del Sartre més existencialista, “els altres són l’infern”. El discurs permanent de menyspreu  a tot allò que és col·lectiu alimenta la simplificació antipolítica que cada dia escoltem des dels altaveus de les classes dominants. Durant els darrers trenta anys han maldat per construir un discurs hegemònic que desacrediti l’acció social col·lectiva. Els errors del moviment sindical i la seva posició d’acomodació a un model pervers, no treuen que durant anys hagin patit campanyes de desprestigi amb l’objectiu de fer-los aparèixer com a un cau d’inútils i paràsits del sistema. Sistemàticament s’ha posat en qüestió el seu paper de representació i s’ha comminat interessadament als treballadors a actuar cadascun pel seu compte. Les classes benestants no parlen manifestament de “insolidaritat”, però escampen de mil maneres subtils la desconfiança cap el proïsme i cap a l’acció col·lectiva en general.

Aquesta forma de viure egoista i individualista es va materialitzar a partir dels anys 80 amb l’èxit aclaparador del desig de la vida en el “dispers urbanístic”. Les urbanitzacions es van omplir d’habitants que fugien d’habitatges verticals i de la ciutat densa (per altre banda un gran invent del Mediterrani), on de cop se’n descobria la “massificació” i una vida suposadament de poca qualitat. Les revetlles al terrat tant típiques de la sociabilitat veïnal dels anys 50 van ser poc a poc substituïdes per la barbacoa unifamiliar al “terreny”, envoltats de pins i feixes progressivament abandonades pels pagesos. El cotxe, icona d’aquest jo egoista, reafirma la fictícia llibertat de moviments sense límits i, entre embussos i contaminació, ajuda a escampar un model territorial que engoleix conreus i trenca connectivitats ecològiques. Els carrers, abans dels ciutadans, esdevenen l’imperi del cotxe. Les ciutats prenen una fisonomia nova i molts cops hostil per a la gent que hi viu. Aquest nou habitant del “dispers urbanístic”, que fa bandera del seu aïllament de la resta de la societat, és producte d’una ideologia, el neoliberalisme que veu en el trencament dels llaços socials un factor avantatjós per a l’acumulació de capital. L’especulació urbanística és així la cara mercantil d’un model de vida socialment insolidari i ambientalment insostenible. La primera ha dut a la segona cap a una mena d’espiral perversa on cada bucle és cada cop pitjor. La compra de voluntats i el pagament de favors van desembarcar en un terreny abonat. No els hi va caldrà gaire esforç. A la suposada festa s’havia convidat tothom, i sota la consigna del paladí de la introducció del neoliberalisme a Xina, Deng Xiao Ping, “enriquir-se és honorable”, es va instal·lar la impunitat moral que finalment ha esdevingut tant corrosiva.

Recuperar els valors i les virtuts de la vida col.lectiva és un dels reptes d’un bloc social alternatiu. Certament és impossible que les actituds oportunistes i insolidàries desapareguin totalment de la societat, però si el bé comú, la sociabilitat, la vida senzilla i austera, esdevenen valors hegemònics per damunt de l’afany insaciable de lucre i el individualisme egoista les coses poden ser molt diferents. Un exemple son els valors de treball col·lectiu que es desenvolupen en els moviments socials on les relacions horitzontals, la cooperació i l’esforç desinteressat esdevenen possibles i quotidians. Ens cal promoure i divulgar els exemples d’èxit d’aquests nous subjectes socials, així com les cooperatives i d’altres models basats en la igualtat i la col·laboració. Ens enfrontem al pes dels valors inculcats els darrers decennis pels think tanks neoliberals. “Mira per tu”, han repetit fins la sacietat. Avui toca invertir la situació i insistir en que “no hi ha un jo possible ni desitjable, sense un nosaltres”.