Contacto Boletín

Entrevistas | Mundo global

11-05-2013

"L’escrache és una forma d'expressió en el marc democràtic, una expressió popular"

Rodrigo F. Miranda | Alba Sud

Entrevista amb  Ana “Pipi” Oberlin, membre d'HIJOS, advocada i representant d'aquesta agrupació en judicis de lesa humanitat, sobre el paper que han jugat els "escraches" en la recent història política argentina, a la llum dels seus nous usos que s'està fent a Espanya. 


Crédito Fotografía: Ana “Pipi” Oberlin. Fotografía de Página 12.

HIJOS és un organisme en lluita pels drets humans. Va néixer l'abril de 1995, en una trobada a la que van participar diversos fills i filles de desapareguts i desaparegudes. Posteriorment l'agrupació va ampliar els seus integrants no només als fills de desapareguts, sinó també d'assassinats, expresos polítics, exiliats i totes les persones que se sentissin contingudes pels objectius de l'organització, que se centren en Veritat, Memòria i Justícia.

Quan i per què HIJOS va començar amb les accions dels escraches? Com s'organitzaven?

Els “escraches” van començar un temps després que ens organitzéssim com a agrupació. Van sorgir per la impotència que provocava el fet que els que havien comès els delictes més aberrants, estiguessin en llibertat i ningú sabés qui eren, excepte els afectats, que en molts casos se'ls creuaven. L'objectiu principal era que la resta de la gent sabés qui eren, i que els repudiés, que el forner no li vengués més el pa, que el veí no el saludés, que la societat els rebutgés. Com no hi havia possibilitat de condemna penal, que hi hagués una condemna social.

S'organitzaven amb anticipació, s'anava uns dies abans al barri on vivia el repressor a “escrachar”, es parlava amb els veïns i se'ls explicava qui era, què havia fet i se'ls convocava a l’“escrache” pròpiament. Que consistia a anar a la porta de la seva casa i fer un petit acte, denunciant que vivia aquí, el que havia fet i qui eren les seves víctimes. A més s'assenyalava la casa amb pintura.

Quina valoració faries sobre els “escraches” com a eina d'acció política per als moviments socials?

Per a nosaltres va ser una forma innovadora de cercar Justícia, Memòria i Veritat. En aquest moment, era molt frustrant saber que els genocides caminaven al seu aire, i que es presentaven davant la societat com a bons pares, bons veïns, malgrat tot el que havien fet. Va ser una eina transformadora que va ser utilitzada i apropiada, després, per moltíssimes organitzacions. En aquest sentit, és una marca identitària de HIJOS

Quins èxits es van aconseguir a partir d’aquestes accions directes i populars a l’Argentina?

Pel que fa als organismes de drets humans, vam aconseguir donar una major difusió al que havia passat al nostre país i la impunitat que regnava. Per a nosaltres, sense la pràctica dels “escraches”, difícilment hauríem aconseguit el ressò social necessari per poder aconseguir desfer la impunitat.

Escache a Buenos Aires (2003). Fotografia de Katunia (sota llicència Creative Commons).

Com saps, a Espanya les víctimes organitzades dels desnonaments van començar fa setmanes a realitzar “escraches” a responsables polítics del Govern del Partit Popular, en resposta a la situació d'indefensió en què es troben milers de famílies i també a la impunitat amb què el poder financer està restringint els drets socials d'una part significativa de la ciutadania. Com a reacció, una part significativa de l'arc polític i els grans mitjans de comunicació tracten a aquesta acció popular de "violenta, il.legítima i antidemocràtica". Quina valoració et mereixen aquest tipus de qualificacions sobre els “escraches”?

Violent, il.legítim i antidemocràtic és el que estan fent els governs d'Europa amb els seus ciutadans. L’”escrache” és una eina popular que busca com a objectiu mostrar, treure a la llum, situacions d'indefensió i injustícia. Lluny de ser violenta, antidemocràtica o il.legítima com a pràctica és una forma d'expressió en el marc democràtic, i és una expressió popular.

Una altra reacció del poder polític enfront dels “escraches” és la policial: no es permet que les persones manifestants s'acostin a més de 300 metres de la persona assenyalada i la policia també realitza identificacions als manifestants per aplicar multes. Creus que és possible aturar aquest tipus d'iniciatives utilitzant la coacció o la repressió policial? Per què?

El mateix passava al començament a Argentina. Fins i tot vam viure situacions repressives molt greus i això no ens va aturar, tot el contrari. Crec que la utilització de la coacció o la repressió formen part de la manera que en general els governs busquen fer callar les manifestacions populars en moments de crisi. En lloc de buscar solucions als problemes que plantegen els ciutadans, reprimeixen. A Llatinoamèrica, durant moltíssims anys la resposta als plantejaments populars era la repressió i la violència.

A Espanya inicialment els “escraches” de les víctimes dels desnonaments van tenir inicialment un fort suport ciutadà, tot i que la forta campanya de criminalització des de partits polítics i mitjans de comunicació està contribuint a minvar aquest recolzament. Com va ser el suport de la ciutadania argentina en el cas de HIJOS? Com creus que s'hauria sensibilitzar (o fomentar una consciència crítica) a la ciutadania perquè continués recolzant els “escraches”?

A Argentina el suport va ser dispar, sobretot depenent del lloc on es realitzaven els “escraches”. Al principi la gent tenia por i no participava molt. A més, durant molt de temps la cultura imposada per la dictadura del "no t’hi fiquis” deixava en soledat als organismes de drets humans. Sortir de la sectoralització i segregació que s'intenta imposar a les lluites és un desafiament gran, però no és impossible.

Hi ha una clara diferència de context en el moment de realitzar els escraches: a Argentina sobre els que es feien els “escraches” ja no estaven al poder, havien pogut transitar mantenint la impunitat, en canvi a Espanya, se'ls fa als que detenen directament el poder polític. Això, pot d'alguna manera dificultar l'estratègia? Podries valorar?

No, a l'Argentina molts dels “escrachados” eren al poder. Alguns d'ells s'havien reciclat en la política i altres tenien llocs de jerarquia en les forces armades o de seguretat. No crec que això dificulti l'estratègia, però sí que cal ser molt curosos per no posar-se en risc ni posar-hi als altres. En aquest sentit, cal prendre totes les mesures de protecció.

A Espanya, tot i que és la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques el col.lectiu que inicia els “escraches”, gradualment aquest tipus d'acció popular es va estenent a d’altres moviments socials i ciutadans. Va passar el mateix a l'Argentina? Es va estendre a altres causes? Quin recorregut va tenir? Perquè això funcioni no és imprescindible que hi hagi un elevat nivell de legitimació social que fa difícil aplicar-lo a altres causes?

Si, es va estendre a moltíssimes altres causes. De fet va esdevenir una eina molt utilitzada, sobretot durant l'etapa neoliberal i amb diferents “escrachados”, de tota mena. Crec que la legitimació la dóna el tipus de reclam i si els reclams són vàlids, no és difícil aplicar-los a altres temes.

Escrache davant la seu del Partit Popular a Sevilla (2013). Fotografia de sevillareport (Creative Commons).

En un i altre cas: quin paper creus que té i ha tingut el poder econòmic? És casualitat que en ambdós casos els països estiguessin patint agressives polítiques de tall neoliberal?

No, està claríssim, no és casualitat. A l'Argentina, el poder econòmic va ser el principal artífex de la dictadura, com a tot Llatinoamèrica. L'objectiu principal va ser imposar un model econòmic, endeutant als nostres països. D'altra banda, les polítiques de tall neoliberal, històricament s'imposen per la força, ja que segueixen receptes molt pautades.

Quin consideres que ha de ser el paper dels moviments socials en un context polític sumit en el neoliberalisme i la "democràcia tutelada"?

El de denúncia, el d'exposició del que passa, i el de resistència. En moments com aquests, cal assumir com a responsabilitat la lluita per impedir que es perdin totes les polítiques socials.

Amb la crisi a Espanya s'estan incorporant tot un seguit de conceptes i pràctiques socials que tenen molt a veure amb la experiències argentina i llatinoamericana, començant pels “escraches”, però seguint també amb els corralitos o els processos constituents, entre d’altres. Com valores aquest procés i aquesta transmissió de llenguatges i experiències?

Com a molt positiu, crec que com que els que dissenyen i porten endavant aquestes polítiques nefastes repeteixen receptes, és interessant que els que pertanyem al moviment social fem el mateix. Penso que es pot aprendre de totes les lluites, compartir eines, per millorar-les. Més enllà que els contextos són diferents, crec que en essència és molt bo poder aprendre d’altres experiències i replicar-les. Com a pobles que hem viscut sotmesos durant molts anys, a Llatinoamèrica s'han desenvolupat moltíssimes formes de resistència.

Alguna reflexió final?

Em sembla que el més important és tenir en compte que allò que sembla impossible només triga una mica més. Aquest va ser el nostre horitzó durant molt temps, i vam haver de vèncer molts obstacles, per començar a desfer la impunitat. Avui a Argentina més de 500 repressors han estat condemnats, hem recuperat a 108 néts apropiats -tot i que queden molts, però estem avançant en aquest sentit-; hem pogut recuperar restes de molts desapareguts. Això demostra que el que van ensenyar les Madres i les Abuelas, amb la seva perseverança i tenacitat, dóna els seus fruits, encara que tard, com en el nostre cas: 37 anys.

TERMINALES

El blog de Rodrigo Fernández Miranda

Sobre engranajes e impactos del capitalismo global

Investigador, consultor social y docente, trabaja y participa en movimientos y organizaciones sociales, del Tercer Sector y de la Economía Social. Ha publicado varios ensayos, estudios y artículos. Miembro del equipo de investigación social de Alba Sud y del Centro de Estudios de la Economía Social (CEES) de la Universidad Nacional de Tres de Febrero (Argentina).

En este blog, entre Buenos Aires y Madrid, se abordan de forma crítica engranajes e impactos del capitalismo global y las sociedades de consumo. Un sistema político, económico y social que deja tras de sí desigualdades estructurales, injusticia y depredación, afectando los intereses y saltando por encima de las necesidades de las mayorías sociales.

Ir a blog »