RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

Reportatge | Territori i recursos naturals

01-03-2013

Els parcs naturals catalans amenašats

Ernest Ca˝ada | Alba Sud

La política de retallades també ha arribat als parcs naturals de Catalunya. El moviment ecologista comença a activar les alertes davant el perill d’unes polítiques que semblen fer els primers passos cap a la privatització del sistema d’espais protegits. 


Crèdit Fotografia: Vistes properes a la reserva natural del volcÓ Croscat - Marc PlanagumÓ

La política de retallades també ha arribat als parcs naturals de Catalunya i, en especial, als consorcis que els gestionen i els serveis d’educació i sensibilització ambiental. El sistema d’espais protegits que hem tingut fins ara es troba en perill per unes polítiques que semblen fer els primeres passos cap a la privatització. El moviment ecologista ha començat a activar les alertes davant un fenomen prou greu.

El sistema d’àrees protegides

El 1982, ara fa 30 anys, es va declarar el primer Parc Natural a Catalunya, el de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Va ser la segona llei aprovada pel Parlament de Catalunya un cop restaurada la Generalitat i, després de superar el recurs d’inconstitucionalitat que hi va interposar el govern espanyol, va obrir la porta a tots els governs autonòmics de l’Estat espanyol perquè poguessin establir els seus espais naturals protegits. Una gran fita en la conservació del patrimoni natural que va situar Catalunya a l’avantguarda de les polítiques de conservació. L’any següent es va declarar el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i així, successivament, fins el darrer parc natural declarat que ha estat el del Montgrí, Illes Medes i el Baix Ter. Actualment són 19 els Espais Naturals de Protecció Especial a Catalunya, que ocupen 960.102 hectàrees terrestres i 77.818 marines i cobreixen un 30% de la seva superfície.

Aquesta política de protecció dels espais naturals, gestionada per organismes locals, arrelats al territori, ha estat clau per a salvaguardar i conservar el patrimoni natural i la biodiversitat de Catalunya, sotmesa a fortes pressions per una intensa activitat econòmica i l’afluència d’un gran nombre de  visitants i turistes arreu del territori. Raül Valls, portaveu del Centre per a la Sostenibilitat Territorial (CST) destaca que a més suposen “el manteniment de la connectivitat ecològica, factor imprescindible per a la salut del territori”.  Els parcs naturals han permès també regular el seu ús públic i han promogut l’educació i sensibilització ambiental entre la ciutadania. Són igualment dinamitzadors econòmics dels territoris on estan ubicats, generant una economia productiva rentable i ecològicament sostenible, que estimula l’agricultura i la ramaderia local, així com diverses formes de turisme rural. Enric Cortiñas, president de l’Associació de Naturalistes de Girona (ANG), remarca que aquestes àrees protegides formen part del bé ambiental, que és col·lectiu i immaterial, i per tant “les administracions públiques han de vetllar per la seva preservació i conservació per tal que la tota societat en pugui ser beneficiària”.

La política de retallades

Malauradament, en els darrers dos anys, la protecció de molts d’aquests espais està en risc per les dràstiques retallades pressupostàries que han patit les assignacions del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Patrimoni Natural (DAAM), del qual depenen la majoria de Parcs Naturals. Des del 2010 fins el 2012 aquesta reducció ha superat el 60% i ha eliminat tot el pressupost d’inversió. Paradoxalment però, en el mateix període, el pressupost del Departament no només no ha minvat, sinó que s’ha vist incrementat en un 10% respecte el 2010. Tampoc es deu el fet d’incorporar la Direcció General del Medi Natural i Biodiversitat, doncs sense aquesta l’increment seria del 5%, segons informació publicada a la Web del propi Departament.

Parc Natural d'Aigüestortes. Fotografia de Marc Planagumà. 

Per a la Inès Carrillo Badosa, geògrafa i ex-directora del Consorci de l’Alta Garrotxa, aquestes retallades mostren un problema de fons: “la gestió dels espais naturals no ha estat mai un dels temes d'interès de la classe política d’aquest país. És evident que l’actual (i l’anterior) govern, no disposa d’una voluntat ferma de conservar i millorar les àrees protegides, sinó més aviat el contrari: ha recuperat el vell discurs que els espais naturals són un fre al desenvolupament”. Com si fossin un luxe que ara no ens podem permetre.

Resulta xocant que en un context on caldria prioritzar polítiques d’eficiència i millora de la gestió, no s’hagi tingut en compte l’avaluació promoguda per la Institució Catalana d’Història Natural sobre el sistema d’espais naturals protegits, i que va ser lloada com a modèlica per la Sindicatura de Comptes de Catalunya.

Així mateix, la supressió del Departament de Medi Ambient i la fragmentació de les polítiques de conservació de la natura en dos departaments, el de Territori i Sostenibilitat (DTES) i el d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Patrimoni Natural (DAAM) no sembla haver estat una decisió massa encertada. Des del DAAM, on es troben adscrits els Parcs Naturals, les polítiques de conservació de la natura es veuen supeditades de fet a les d’explotació del medi natural. No hauria estat més lògic que totes les polítiques de conservació de la natura estiguessis sota la responsabilitat del DTES i poder així coordinar-les millor?

Conseqüències nefastes

Retallar dràsticament els pressupostos dels espais natural protegits, anul·lant tots els pressupostos d’inversió, amputant o eliminant equips de gestió sencers, no pot deixar de provocar impactes negatius, no només per al patrimoni natural, sinó també per als territoris i la gent que hi viu, dins o al seu entorn. En aquest sentit s’expressa en Llorenç Planagumà, vulcanòleg i geòleg d'Olot, que s’encarrega com a personal extern de fer l’assessorament geològic a l’equip gestor del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa: “Un 70% de retallada per a la coordinació i assessorament per poder tirar endavant l’estratègia per la gestió del patrimoni geològic del Parc provoca desmotivació, mals entesos, precarietat, perquè s'acaba treballant quasi igual per molts menys diners en tenir un compromís amb el territori. Tot plegat, a la llarga, pot dur una pèrdua de prestigi per la zona i, el que és més important encara, un retrocés en la conservació dels valors geològics en un Parc on els volcans hi tenen una importància especial”.

Un dels àmbits afectats per les retallades és el dels serveis d’educació i sensibilització realitzada als parcs naturals. La seva gestió es duia a terme mitjançant contractes públics que en la seva majoria havien guanyat petites empreses i cooperatives molt implicades al territori. Els contractes d’aquestes empreses han estat cancel·lats, després que s’acabés la seva vigència el passat 30 de setembre de 2012. Això ha implicat que alguns serveis es deixessin de fer, o pràcticament, com l’atenció als visitants o els programes d’educació ambiental per a la població local.

En estat d’alerta

El teixit d’organitzacions ecologistes de Catalunya ha començat a reaccionar amb preocupació davant aquesta situació. Des de l’ANG, el seu president, Enric Cortiñas, considera que “les dràstiques retallades que des del 2010 està imposant el govern actual (entre un 60 i 100% menys d’aportació de recursos econòmics) deixa en una situació límit els equips que els gestionen i la seva feina”.

El que sembla que s’està discutint ara és una proposta de finançament per a aquestes empreses que combini recuperar una part de l’aportació pública amb ingressos que puguin fer elles mateixes pel cobrament de serveis diversos, com ara l’aparcament dels vehicles dels visitants. Des de la Generalitat s’estaria apostant per mantenir una mínima gestió en els parcs a través dels ingressos generats pel turisme. Per a l’Enric Cortiñas la Conselleria “insinua que el model de finançament i funcionament d’aquests espais ha de canviar, amb una aposta per un model d’autofinanançament. Reivindiquem que, si l’autofinançament és el camí a seguir, és de vital necessitat una revisió i modernització del marc legal i fiscal –actualment obsolets–, per què aquests organismes puguin nodrir-se d’eines i instruments a través dels quals en puguin obtenir finançament (taxes, cànons, mecenatges, oferta serveis, patrocinis, desgravacions fiscals, etc.). Alhora, és imprescindible que rebin una quantitat mínima fixe de recursos públics, que no pot ser menystinguda, a través de la qual, se cercaran altres recursos i subvencions que requereixin co-finançament; no hem d’oblidar que la responsabilitat del medi ambient és col·lectiva, i per tant, és l’administració pública que ha de procurar per la seva salvaguarda. Els espais naturals són béns públics, i cal conservar-los i gestionar-los amb una visió ambiental àmplia, lluny d’una perspectiva purament empresarial o de beneficis econòmics. No podem convertir en parcs temàtics els nostres parcs naturals”.  

Activitats d'educació ambiental al Parc Natural de la Garrotxa. Fotografia d'Octavi Bonet.

Quines conseqüències poden tenir a la llarga aquestes retallades? Per a l’Inès Carrillo els impactes no seran visibles a curt termini, però tot fa pensar que hi haurà “menys activitats d’educació ambiental, espais menys ordenats, més desordre en l’afluència a espais sensibles, menys actuacions d’ordenació,... I això sí, un desgast enorme de les persones que dia a dia tenen com a tasca la de fer comprendre que vetllar per la natura i pel territori no és un caprici. A mig termini, i això és el més preocupant, la creixent sensació que no passa res, que tots ens adaptem i que ens adaptem a tot. Què ha de passar perquè ens comencem a creure que els parcs naturals i els espais naturals protegits són un dels principals actius del nostre país i que gestionar-los correctament, vol dir posar-los com a prioritat en les polítiques de territori i no com a cul de sac de les polítiques de... agricultura? ramaderia? pesca? Sent una mica optimista, ens queda l’esperança que sigui la mobilització ciutadana la que reclami que recuperem de nou el sentit comú”.

El problema, remarca en Raül Valls, és que la desatenció als parcs naturals erosiona una eina d’importància cabdal per a la sensibilització de la ciutadania en el procés de transició cap a una nova cultura del territori i una societat en pau amb el planeta: “Els parcs naturals han estat un factor de desenvolupament econòmic alternatiu que prefigura un futur on la cura del territori no és un luxe, si no un element imprescindible per garantir un futur digne per a les properes generacions. Un vell cartell de la Generalitat republicana proclamava «La destrucció del bosc és la destrucció de l’economia». Avui podem dir amb la mateixa contundència que l’abandonament dels espais protegits posa en perill la recuperació de l’economia i la creació de nous llocs de treball”.

 

Carme Dolz, membre de la Cooperativa La Copa, explica l’experiència del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà
Carme Dolz és llicenciada en pedagogia, sòcia fundadora i cap de l’Àrea de Sensibilització Ambiental i Participació Ciutadana de La Copa, SCCL, una entitat sense ànim de lucre creada l’any 2004.
Com ha estat la vostra experiència en el servei de sensibilització i educació ambiental al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà?
La Copa SCCL va guanyar l’any 2011 la concessió del servei, que ens van prorrogar automàticament el 2012. Quan vam guanyar el concurs ja havien començat les retallades, i per aquesta raó, segons l'Administració, el contracte es va escurçar de dotze mesos a nou. Vam poder començar a treballar al centre d'informació i com a equip d'educació ambiental a l'abril, amb la confusió que això va suposar per a les escoles, que estaven a mig curs i encara no sabien si podrien fer les activitats de coneixement del medi natural que feien cada any.
I com van afectar les retallades?
En comptes de dos anys, van acabar sent divuit mesos. I ara per ara el centre d'informació i l'educació ambiental amb les escoles del Parc es cobreix amb el propi personal laboral del Parc dels Aiguamolls. Tenint en compte que el seu personal té altres tasques de gestió assignades, podem dir que el servei educatiu ha estat el que ha quedat més tocat.
Quines implicacions pot tenir?
L'educació ambiental i la sensibilització ciutadana són eines imprescindibles per a la protecció del medi natural. No ens podem quedar només en que és un coneixement de l'espai protegit en qüestió. És molt més que això, és la manera que tenim de, a partir del coneixement, fer créixer l'estima, i conseqüentment el respecte, cap al medi natural. És una eina que ens permet aproximar-nos a la natura, per entendre que en formem part, que no en som propietaris, que no és el nostre territori sinó que en formem part.
Penso que amb els programes d'educació ambiental que es portaven fins fa uns mesos des dels Parcs, tot i les mancances –o més aviat, amb aspectes a millorar–  es mantenia un contacte directe amb la població dels parcs que en formen part. S'havia aconseguit mostrar que un Parc no és una amenaça al desenvolupament agrari o turístic de la gent que hi viu, sinó que és una oportunitat de preservar un espai natural, correctament gestionat, un reducte de natura més o menys intacta de la que poder-ne gaudir. Un espai d'aquest tipus té un valor incalculable. No és, o no hauria de ser, un recurs per fer diners. No oblidem que és un bé públic, el seu valor total va molt més enllà que l'econòmic, té un valor natural extraordinari per sí sol, però també té un valor social i cultural i, fins i tot, emocional o sentimental. Una font de salut física i mental per als seus visitants i residents.  Tot això és el que es volia transmetre amb l'educació ambiental, l'estima per un territori.
I creus que tot plegat pot derivar en un procés de privatització?
Corren rumors sobre la privatització dels Parcs Naturals, que sigui una gran empresa la que gestioni i tregui un rendiment econòmic d'aquests espais, que no suposin una despesa per a l'Administració, sinó que siguin autosuficients. La privatització implicaria pagar per entrar-hi, per informar-se'n, per gaudir-ne. I l'únic que aconseguiria seria fer créixer les desigualtats. Una família amb recursos podrà tenir una educació de qualitat, podrà gaudir d'un espai natural. Però una família sense recursos, què tindrà?
I per a les escoles?
Sempre queda l'alternativa que l’educació ambiental la facin elles mateixes, des del seu equip de professorat i mestres, però una qualitat d'excel·lència que tenia als Parcs era que venia de mà de professionals especialistes en natura, en medi ambient i en aquella terra, d'equips pluridisciplinaris capaços de mostrar els aspectes més únics d'aquells espais. Fins que no s'entengui l'educació ambiental com un recurs imprescindible per al creixement de persones, igual que s'entenen les matemàtiques o la llengua, no anirem enlloc.

 

Article publicat originalment al Setmanari Directa, núm. 307, 27 de febrer de 2013. 

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.