RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

Article d'Opinió | Turisme Responsable

16-08-2011

S’ha d’orientar el Turisme Comunitari cap al mercat de rendes altes?

Ernest Cañada | Alba Sud

Des de diferents instàncies es recomana que el Turisme Comunitari ha de prioritzar els sectors de major poder adquisitiu. En aquest article ens preguntem per les raons d'aquestes propostes i posem en dubte alguns dels seus supòsits.


Crèdit Fotografia: Mural a Finca Magdalena, Nicaragua. Fotografia d’Ernest Cañada / Alba Sud

Segons les recomanacions d'una part en augment de les agències de cooperació internacional, importants grups empresarials i alguns organismes públics a Amèrica Central, el Turisme Comunitari ha d'orientar el seu desenvolupament cap al mercat dels sectors amb major poder adquisitiu i donar per superada l'etapa dels grups solidaris, mochileros o visitants de baixos ingressos. Això es tradueix en el disseny de "polítiques de qualitat" que permetin a les iniciatives comunitàries captar aquestes rendes: millora d'infraestructures, capacitació en servei, aliances comercials, disseny de productes, màrqueting, etc.

Sens dubte hi ha raons que justifiquen aquesta posició, com l'expectativa d'obtenir majors beneficis amb un volum menor de turistes i, a priori, menys treball, els elevats costos de transport d'algunes iniciatives comunitàries ubicades en llocs de difícil accés, per la qual cosa és necessari disposar de vehicle tot terreny per arribar-hi, o una cultura de l'oci en les societats centreamericanes poc habituada a les activitats recreatives i educatives en la natura o procliu a la valoració de les diferents expressions culturals de les poblacions rurals.

No obstant això, hi ha també motius suficients per preguntar-se les raons que expliquen la insistència en aquesta estratègia del mercat de rendes altes i, al mateix temps, posar en dubte alguns dels seus supòsits. Anem pas a pas.

 

Les dificultats del Turisme Comunitari

Hem definit el Turisme Comunitari com un tipus de turisme desenvolupat en zones rurals en el qual la població local, especialment pobles indígenes i famílies camperoles, a través de diferents estructures organitzatives de caràcter col.lectiu, exerceix un paper preponderant en el seu desenvolupament, gestió i control, així com en la distribució dels seus beneficis. El Turisme Comunitari no substitueix les activitats agropecuàries tradicionals (agricultura, ramaderia, pesca, producció artesanal ...), sinó que és una forma d'ampliar i diversificar les opcions productives de les comunitats rurals i complementar així les economies de base familiar camperola [1].

Bosque de Cinquera, El Salvador. Foto de Fundación PRISMA.

 

Consolidar aquest tipus d'estratègia productiva no és fàcil. Més enllà dels molts projectes de cooperació que orienten les comunitats cap a una "nova ruralitat", sostenir en el temps aquest tipus d'aposta requereix molt esforç, voluntat i preparació per part de les famílies camperoles, comunitats rurals o pobles indígenes implicats. La principal raó d'aquesta dificultat té a veure amb l'origen no tradicional de l'activitat turística. Les poblacions camperoles difícilment han pogut practicar turisme o tenir referències culturals amb les que emprendre amb més seguretat i autonomia aquest nou tipus d'activitat, a diferència del que passa amb les pràctiques agropecuàries. Això ha donat lloc a una gran dependència cap a agents externs a les comunitats que han jugat un paper "orientador". Quan la iniciativa comunitària no ha aconseguit apropiar-se de la proposta molts d'aquests projectes han fracassat o han caigut sota la tutela i control d'algú extern. De fet, un dels riscos actuals del Turisme Comunitari és que després de l'execució de nombrosos projectes de cooperació es consolidi la idea que és una activitat condemnada al fracàs, sense revisar en profunditat les raons que l'haurien provocat.

En aquest context, la insistència per part d'alguns sectors de la cooperació internacional, grans empreses i organismes públics en la necessitat que el Turisme Comunitari prioritzi els mercats de major poder adquisitiu, i que per tant s'adapti a les exigències de "qualitat" d’aquests sectors, suposa una opció arriscada que probablement incrementi els nivells de fracàs de moltes iniciatives o, en cas d'èxit, afavoreixi la insostenibilitat i elitització del model.


Problemes de l'estratègia del mercat de rendes altes

Donar prioritat a sectors d'alts ingressos implica disposar d'unes infraestructures molt allunyades de les condicions habituals de servei de les que parteixen les iniciatives comunitàries. Això suposa una font d'endeutament o dependència de recursos externs que incrementa la vulnerabilitat de les iniciatives comunitàries, així com l'estrès a què es veuen sotmeses.

El segment de turistes d'alts ingressos es basa prioritàriament en el mercat internacional que es desplaça en avió des de llargues distàncies. Tot i que molts organismes no vulguin reconèixer-ho, la contribució del turisme internacional, i en particular de la indústria de l'aviació, a l'increment dels gasos d'efecte hivernacle i, per tant, al canvi climàtic és enorme. Segons dades proporcionades per Paul Peeters, enginyer i professor a la Universitat de Breda, als Països Baixos, i recollits per Joan Buades, membre de l'equip d'investigació d'Alba Sud, durant un taller que es va celebrar a la Cimera Alternativa (Klimaforum) a la Conferència de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic celebrada a Copenhaguen entre el 7 i el 18 de desembre de 2009, el 13% del total d'emissions de gasos d'efecte hivernacle tenen el seu origen en el turisme, en gran part per la seva vinculació amb el transport aeri [2]. La lògica segons la qual el Turisme Comunitari s’ha de desenvolupar sobre la base d'un model de transport insostenible qüestiona els principis ètics en els quals hauria de fonamentar-se aquesta activitat.

Manifestació durant la Conferència de Nacions Unides sobre Canvi Climètic a Copenhaguen, desembre 2009. Foto de Joan Buades / Alba Sud.

 

D'altra banda, i malgrat les oscil.lacions del preu del petroli en els últims anys, afectat per la contracció de la demanda a causa de la crisi econòmica internacional, no es pot amagar que estem davant la fi de l'era del petroli barat, i el preu seguirà pujant en augmentar els costos d'extracció donades les condicions de les reserves disponibles [3]. L'altre problema és que el preu del combustible ha estat subsidiat durant anys pels governs de diferents països, facilitant així enormes beneficis privats a companyies aèries i empreses turístiques. En el moment que s'incrementi la fiscalitat climàtica o disminueixin els ajuts al preu dels combustibles, com tot sembla indicar que acabarà succeint, els costos dels vols internacionals s’incrementaran, posant en dificultats el sector [4]. Així mateix, els costos socials de les alternatives als combustibles fòssils basades en els agro-combustibles són tan elevats (desplaçaments de població camperola, increment del preu dels aliments, fam), que novament qüestionen els fonaments ètics d'aquest model de desenvolupament.

A més s'ha de tenir en compte que les expectatives d'augment del nombre de turistes internacionals es converteix en un motiu de pressió de determinats grups d'interès, vinculats als grans capitals turístico-immobiliaris, per a la construcció de nous aeroports per tal de facilitar la connectivitat d’una o altra destinació turística, i per tant augmentar la despesa pública i l'endeutament. Si entre els arguments esgrimits a favor de noves infraestructures de transport s'aconseguís incloure el benefici (suposat) a poblacions rurals per mitjà del Turisme Comunitari, la justificació de la seva "necessitat" guanyaria pes.

Des d’una altra perspectiva, cal alertar sobre el risc d'una extensió de la dependència de les estructures comunitàries pel que fa a la gran empresa turística. El turista d'alts ingressos difícilment es vincula directament amb el Turisme Comunitari, sinó que la seva estada en una determinada destinació es canalitza a través d'estructures empresarials de capitals de molta més dimensió. De fet, són pocs els casos d'estructures de base comunitària que han aconseguit desenvolupar una estratègia comercial capaç de captar i canalitzar clients per a múltiples iniciatives d'una manera regular [5]. Cal tenir en compte que per a alguns sectors el turisme ha evolucionat cap a una major segmentació de l'oferta, i per això s'intenta reduir l'estandardització i proporcionar una major diversitat d'activitats i "experiències". En aquest context propostes que possibiliten una relació directa amb les poblacions rurals poden tenir cert atractiu per a algunes d'aquestes grans empreses. Donades les dificultats de comercialització que pateixen moltes organitzacions comunitàries aquest tipus de vinculació pot resultar atractiva. No obstant això, si les polítiques de comercialització del Turisme Comunitari queden en mans d'aquests altres sectors empresarials, fàcilment pot augmentar la seva dependència pel que fa a estructures que no poden controlar i que tenen els seus propis interessos i prioritats. A més, les grans inversions turístico-residencials, que són les que es proposa que liderin aquesta dinàmica comercial, lluny de reduir la pobresa, són generadores de despossessió de les comunitats rurals sobre els seus recursos naturals i territoris, especialment en àrees costaneres, al mateix temps que incrementen la desigualtat social.

Aquesta estratègia de vincular la gran empresa turística amb les poblacions rurals, i entre elles a les gestores de Turisme Comunitari, té molt a veure amb els postulats de la teoria "pro-poor tourism", abraçada per l'Organització Mundial del Turisme (OMT) i cada cop més influent entre les agències de cooperació internacional. El problema fonamental d'aquesta estratègia és que no té en compte la desigualtat existent entre els diferents actors relacionats amb l'activitat turística i com el major desenvolupament de les grans estructures empresarials genera subordinació, dependència i vulnerabilitat dels altres actors, accentuant les diferències socials pre-existents [6].

Si bé és molt probable que aquesta estratègia que recomana al Turisme Comunitari centrar-se en el mercat de rendes altes condemni al fracàs a gran part de les iniciatives comunitàries que segueixin aquests passos, també és possible que algunes d'elles aconsegueixin posicionar amb èxit. És això desitjable? Depèn. Per a les persones involucrades en aquests negocis potser és positiu, però això no sembla tan clar des d'un punt de vista de l'interès general, i sobretot dels sectors de baixos ingressos. Hi ha un clar risc que a causa de l'elevació dels seus preus una part del Turisme Comunitari derivi en espais no accessibles a les poblacions locals en els seus propis països, reforçant així la tendència cap a l’elitització dels territoris turístics, que ja trobem clarament en moltes destinacions. És això el que volem? Si la consolidació de certes iniciatives de Turisme Comunitari es fa a costa de reduir les possibilitats en l'ús i gaudi dels territoris rurals per part d'amplis sectors de població cal preguntar-se si per arribar a aquest punt calia tan llarg viatge.

D'altra banda, tampoc està tan clar fins quan seran exitoses algunes d'aquestes iniciatives. Una de les constants de la dinàmica turística és l'efecte "imant", pel qual territoris inicialment "exòtics" o poc explorats per la dinàmica turístic-residencial, a mesura que van sent coneguts són progressivament ocupats per inversors i empreses de majors capitals que acaben desplaçant als negocis inicials. Potser valdria la pena ser més prudents en la valoració de les possibilitats d'èxit del Turisme Comunitari encadenat als grans capitals.

Finca Magdalena: una destinació preferida pels mochileros. Fotografia d’Ernest Cañada / Alba Sud.

 

Raons de la insistència en els mercats de rendes altes

Abans de discutir possibles alternatives a aquest model val la pena reflexionar sobre quin és l'interès creixent en el Turisme Comunitari per part de determinats sectors que fins fa poc no l'havien tingut en compte, i més aviat l’havien menyspreat. Per a certes agències de cooperació internacional, alguns organismes públics i, sobretot, importants grups empresarials, la seva expectativa certament és atraure turistes d'alts ingressos. Des d'aquesta perspectiva, la possibilitat d'oferir serveis turístics en àrees rurals, i fins i tot vincular-los amb comunitats, funciona com a part d'una oferta complementària, carregada d'un aire d'exotisme i la possibilitat de brindar "experiències vivencials" singulars. Aquesta relació de la iniciativa comunitària amb la gran empresa turística es dóna en termes de subordinació, ateses les diferències existents, i respon als interessos estratègics del gran capital, no del desenvolupament de les comunitats i al final acaben per no generar els rendiments econòmics esperats.

D'altra banda, les grans empreses turístiques estan tractant de captar part dels fons de la cooperació internacional. Per a això ha estat necessari desenvolupar teories que posessin en valor el paper de la gran empresa com a actor privilegiat de les polítiques de desenvolupament. De fet estem avançant cap a un model de cooperació internacional en el qual guanya terreny el sector empresarial, desplaçant en l'interès d'alguns grans donants a les ONG o als mateixos Estats, i això passa igualment en el sector turístic. Des d'aquesta perspectiva es considera que el turisme i l'empresa turística són factors de desenvolupament i modernització i que, per tant, contribueixen a reduir la pobresa. La necessitat del creixement turístic es dóna per fet, sense qüestionar-se sobre els seus impactes. Des d'aquesta perspectiva, la cooperació ha de facilitar i impulsar les dinàmiques d'internacionalització de l'empresa turística i buscar formes de vinculació i inclusió dels "pobres" en aquestes estructures empresarials existoses en el mercat global [6].

El recurs a la cooperació així com a accions emmarcades en estratègies de Responsabilitat Social Corporativa (RSC), que poden implicar la vinculació de la gran empresa turística amb iniciatives comunitàries, té molt a veure també amb els intents de construir consens social al voltant de la gran empresa turística, les actuacions de la qual generen importants danys socioambientals, polítics i econòmics que en un determinat moment podrien ser motiu de qüestionament i conflicte. En certa mesura el Turisme Comunitari pot ser utilitzat com un mecanisme de distracció davant els processos de despossessió accelerats que s'estan produint a moltes comunitats rurals, especialment a les costes.

Un altre dels factors que ajuden a entendre l'orientació cap al mercat de rendes altes és d'ordre cultural. La majoria de funcionaris encarregats de dirigir aquestes polítiques turístiques que involucren al Turisme Comunitari té una visió més orientada cap al turisme que cap al món rural. I de forma reduccionista entenen per turisme aquest segment dels viatgers internacionals amb alt poder adquisitiu que generen al país una major quantitat de divises. No deixa d'haver cert classisme en el menyspreu cap als grups solidaris, els mochileros o les persones de baixos ingressos, ja que aquests no són el grup d'interès de les grans empreses turístiques. Amb aquests mateixos valors aborden les necessitats del Turisme Comunitari sense moltes vegades entendre que aquesta activitat s'integra d'una manera diferent en les economies familiars i comunitàries camperoles.

Caminata a El Tisey, Nicaragua. Fotografia d’Alam Ramírez.

 

Alternatives

Assumim els elevats nivells de fracàs de moltes iniciatives de Turisme Comunitari. Però si observem amb detall algunes experiències que sí que han aconseguit desenvolupar-se de forma exitosa, on el turisme s'ha convertit en un ingrés regular de les economies familiars i comunitàries, no necessàriament el principal, i això ha contribuït a millorar el seu benestar social, podem identificar que un dels factors clau ha estat la capacitat d'apropiació col.lectiva sobre aquesta nova activitat. Això va molt més enllà d'un determinat projecte o de suports puntuals de governs, cooperants o empreses, i s'expressa en la capacitat de les organitzacions per marcar el seu propi rumb, saber "gestionar" diferents tipus d'ajut extern i mantenir la seva autonomia. Un dels elements fonamentals en aquest procés ha estat la possibilitat de tenir un llarg recorregut, on els errors han pogut ser corregits de forma progressiva a partir de l'experiència. Per això la col.laboració dels turistes, especialment vinculats a grups solidaris, mochileros i persones d'ingressos mitjans-baixos que s'han sentit compromeses amb aquest tipus d'experiència, ha estat especialment important i ha ajudat a corregir errors i millorar l'oferta. L'altre factor a destacar ha estat la capacitat de construir un mercat estable, adequat a les seves condicions i amb capacitat per a brindar-li un servei satisfactori.

Per diferents raons apuntades en la crítica a l'estratègia del mercat de rendes altes crec que no cal menysprear el rol dels grups solidaris, mochileros i, sobretot, de la població urbana de classe mitjana-baixa que resideix en els mateixos països de les iniciatives de Turisme Comunitari. Al contrari, crec que són aquests sectors d'ingressos mitjans, i fins i tot baixos, els qui haurien de ser el mercat principal del Turisme Comunitari, la qual cosa no exclou necessàriament d’altres. I això té a veure amb dos tipus de raons complementàries.

D'una banda, aquests sectors s'adapten millor a les condicions i infraestructures que poden disposar les iniciatives comunitàries, que són bastant senzilles, i en molts casos poden adaptar-se a partir de les ja existents, a més de ser usades de manera polivalent per a les necessitats de les pròpies famílies o organitzacions comunitàries. D'aquesta manera, és més fàcil que aquestes iniciatives puguin desenvolupar un recorregut propi i anar incorporant pas a pas l'activitat turística dins d'una estratègia de diversificació de les economies familiars i comunitàries, a mesura que van construint el seu propi mercat i a un ritme de creixement lent. A més el mercat de classe mitjana-baixa nacional pot ser molt més ampli, estable i amb menor risc de veure’s afectat per fluctuacions d'ordre divers que no pas el mercat d'alts ingressos d'origen estranger. També cal tenir en compte que aquest tipus de segment és més fàcilment controlable directament per les iniciatives comunitàries, o per estructures de coordinació al seu servei, i per tant no genera tanta dependència pel que fa a agents externs.

Un altre tipus de raons tenen a veure amb la coherència ètica del model. Això es tradueix en qüestions com la sostenibilitat ambiental en les formes de transport que implica o que aquestes destinacions siguin accessibles per a la majoria de la població del propi país, que es localitza principalment en els sectors d'ingressos baixos i mitjans.

Impulsar aquest altre tipus d'estratègia no és tasca fàcil, però les experiències d'iniciatives com El Tisey a Estelí, Nicaragua, o el Bosque de Cinquera a El Salvador, entre moltes d’altres, animen a pensar que sí que és possible un Turisme Comunitari basat en el mercat local d'ingressos mitjans i baixos. Caldrà aprofundir en la identificació, anàlisi i comprensió d'aquest tipus d'iniciatives que a contracorrent dels postulats dominants en els últims temps han aconseguit desenvolupar des d'altres paràmetres, així com en la formulació d'estratègies que permeti la seva reproducció a major escala.

D'una manera secundària hi ha altres segments de mercat que poden jugar un paper complementari per a les iniciatives comunitàries. Poden ser col.lectius com els mochileros o alguns grups específics de caràcter solidari, religiós o educatiu, que no demanen condicions molt diferents de les dels mercats nacionals d'ingressos mitjans-baixos. Aquests grups poden ser d'altres països i encara que cal tenir en compte les implicacions dels sistemes de transport, i d'aquí la necessitat que tinguin un paper secundari, poden ajudar també a consolidar aquest tipus de propostes complementant les possibilitats d'ingrés. En el mateix sentit poden funcionar els col.lectius migrants a l'estranger que de tant en tant tornen als seus respectius països per vacances i poden demanar un tipus d'activitats fàcilment vinculables amb el Turisme Comunitari.

Els sectors que estan dirigint el Turisme Comunitari cap al segment de turistes amb més poder adquisitiu poden tenir una influència important i afectar l'evolució del mateix sector, sobretot per la seva capacitat per mobilitzar recursos que es tradueixen en determinats finançaments d'infraestructures, continguts de capacitació, estratègies de promoció i màrqueting, etc. És per això que la discussió sobre els models de Turisme Comunitari requereix d'una participació més activa i protagonista de les organitzacions camperoles, a més de les pròpies iniciatives comunitàries implicades, en un àmbit de reflexió més ampli sobre el paper del turisme en el desenvolupament rural. Segons el nostre parer el debat sobre el turisme en àrees rurals, i en particular el fenomen del Turisme Comunitari necessita ser integrat en el marc de paradigmes com la Sobirania Alimentària [7], i no veure’s reduït a un problema merament tècnic sobre quants turistes més o menys poden arribar a una determinada destinació i quina despesa fan, la qual cosa també amaga posicions polítiques particulars sobre com es concep el desenvolupament rural.


Notes:

Agraeixo la discussió i el treball en equip amb en Joan Buades (Alba Sud) i Jordi Gascón (Acció per un Turisme Responsable) que, sens dubte, m'ha ajudat a afinar arguments i prendre en compte noves problemàtiques al voltant del Turisme Comunitari. Igualment les reflexions aquí formulades són fruit de les moltes hores de conversa amb persones de diferents organitzacions comunitàries a Nicaragua, El Salvador i Costa Rica, per qui sento un enorme afecte.


[1] Cañada, Ernest & Fandiño, Manuel (2009): Experiencias de turismo comunitario en Nicaragua. Aportes a la economía campesina, Editorial Enlace – Colección Mejores Prácticas, Managua, págs. 6-7.

[2] En relació a aquest punt es pot veure el treball de Joan Buades i les diferents fons mostren la contribució del turismo i el trasnport aeri al canvi climàtic: Buades, Joan (2010): “El legado de Copenhague: la emergencia de una nueva ciudadanía planetaria”, Alba Sud – Colección Opiniones en Desarrollo / Programa Recursos Naturales y Cambio Climático, núm. 1, enero; Buades, Joan (2011): “Alerta climática, quimera turística y placebo REDD en El Caribe, Centroamérica y México”, en Blàzquez, M. & Cañada, E.: Turismo placebo. Nueva colonización turística: del Mediterráneo a Mesoamérica y El Caribe. Lógicas espaciales del capital turístico, Enlace, Managua, págs. 299-326. Disponible en PDF a la Web d’Alba Sud.

[3] Es recomana epecialment: Ramón Fernández Durán (2011), La quiebra del capitalismo global, 2000-2030. El inicio del fin de la energía fósil: una ruptura histórica total, Libros en Acción, Baladre y Virus. Disponible en PDFal blog “La explosión del desorden. El blog sobre Ramón Fernández Durán”.

[4] Buades, Joan (2010): “Cae un tabú: Alemania crea un impuesto climático sobre la aviación”, Web de Alba Sud, 7 de septiembre de 2010; Gascón, Jordi (2009): “La Organización Mundial del Turismo se enfada por la ecotasa que el Reino Unido aplica a los vuelos comerciales”, Web de Acción por un Turismo responsable.

[5] Uno de estos pocos casos de estructuras comerciales exitosas controladas por las iniciativas comunitarias lo encontramos en ACTUAR, en Costa Rica.

[6] Para una crítica detallada al modelo “pro-poor tourism” puede verse el “paper”: Gascón, Jordi (2011): “La metodología Pro-Poor Tourism: un análisis crítico”, Alba Sud – Colección Opiniones en Desarrollo / Programa Turismo Responsable, núm. 9, enero.

[7] Un exemple d’aquest tipus d’arguments el trobem a: OMT (2004), Turismo y atenuación de la pobreza. Recomendaciones para la acción, Madrid.

[8] Gascón, Jordi & Cañada, Ernest (2008): “Turismo y Soberanía Alimentaria Ponencia marco del grupo de trabajo sobre turismo presentado en el VI Foro por un Mundo Rural Vivo (Teruel, 2008) organizado por Plataforma Rural”, Web de Acción por un Turismo responsable.

TURISMES EN DISPUTA

El bloc d'Ernest Cañada

Sobre perspectives crítiques en el turisme i alternatives comunitàries

Investigador i comunicador social. Treball actualment com a coordinador d'Alba Sud. Sóc docent a la Universitat de Barcelona i membre expert del Consell Turisme i Ciutat de Barcelona. Actualment resideixo a Barcelona, després de viure a Amèrica Central entre els anys 2004 i 2014. En aquest blog parlem de turisme en plural, del seu impacte en el treball i també en el món rural, dels processos de despossessió que comporta, de les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores. Però també dels esforços comunitaris i d'amplis sectors socials per controlar territoris, recursos i formes d'organitzar aquesta activitat per, en definitiva, construir alternatives democratitzadores.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.