RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

Article d'Opinió | Territori i recursos naturals

12-12-2010

After hours Cancun 2010: clímax d’eufòria. L’eco del caos climàtic emergent

Article d’opinió de Joan Buades en el que s’aporta un balanç crític als resultats de la Conferència de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (COP 16) celebrada a Cancún, Mèxic, del 29 de novembre al 10 de desembre de 201


Crèdit Fotografia: Felipe Calderón, president de Mèxic. Fotografia de Gobierno Federal. Lic. Creative Commons.

“Cancún salvat en el darrer minut, reneix el multilateralisme i l’esperança d’una entesa global pel clima, hi haurà diners frescos per al Sud més vulnerable i a curt termini, el desembre que ve a Sud-àfrica es signarà una solució global impensable fa només un any...”

I

Hem de felicitar els organitzadors de Cancún per la feliç performancecomunicativa i diplomàtica que han arrodonit enguany, tan allunyada del caos i el patrioterisme llampant del festival de l’any passat. Seguint els consells bàsics del coaching sobre responsabilitat social corporativa, s’ha aconseguit positivar els resultats del fiasco de Copenhaguen. Segons Der Spiegel, un primer paquet de consensos afecta el futur del marc legal que gestionarà les limitacions dels gasos hivernacle en els pròxims temps, com ara:

- Reconèixer que les anàlisis científiques emeses pel Panell Internacional sobre el Canvi Climàtic (IPCC) estan fonamentades i que, per tant, cal actuar contra el deteriorament climàtic d’origen antropocèntric.

- Acordar veure’s en una nova cimera a Durban a finals del 2011 per trobar una prolongació o substitut del Tractat de Kyoto abans que expiri el 2012. - Assumir com a Nacions Unides les declaracions d’intencions del “compromís de Copenhaguen” (subscrit només pels EUA així com les emergents Xina, l’Índia i Sud-àfrica) que preveuen unes reduccions voluntàries d’emissions simbòliques.

- Acceptar que els estats amb més superfície boscosa (especialment Rússia) poden rescatar drets d’emissions a compte del seu estoc de boscos rescatadors de CO2.

Paral.lelament, es genera un altre feix d’iniciatives que sota l’orwelliana denominació de “Long-term Cooperative Action” (LCA) pretén activar els ajuts del Nord industrial al Sud més poblat i precari a l’hora d’adaptar-se al canvi climàtic en marxa. Aquí criden l’atenció mecanismes com:

- L’exhortació als estats industrials perquè vagin més enllà de les seves promeses actual i incrementin els objectius de reducció de gasos hivernacle d’acord amb el ritme que reclamen els informes de l’IPCC.

- La reclamació que els estats del Sud es comprometin també amb objectius de reducció reals, sempre de caràcter voluntari, per tal d’incorporar-los a una dinàmica general de protecció climàtica, tenint en compte que Kyoto no afectava potències emergents com la Xina, el Brasil o l’Índia.

- La legalització de l’estratègia de rescat de CO2 via cultiu de boscos a través de l’estratègia coneguda com “REDD+” (Reducció de les Emissions producte de la Desforestació i la Degradació), molt controvertida a escala global per la seva manca de garanties per a les comunitats aborígens, els pobles del Sud i també pel que fa a millores verificables en el balanç climàtic, tal i com han denunciat organitzacions com OFRANEH, a Hondures.

- El proveïment de30.000 milions de dòlars a partir de fons públics i privats del Nord per a actuacions d’emergència al Sud amb la previsió d’arribar als 100.000 cap al 2020. L’administrador d’aquest nou “Green Climate Fund” (Fons Verd pel Clima) serà el Banc Mundial, un actor de reconegut prestigi entre les corporacions industrials.

- Les Nacions Unides obriran un centre de tecnologia climàtica dreçat a fer factible la transferència de tecnologies netes al Sud. Malgrat aquestes evidències, el propi The New York Times no s’ha concedit ni un dia d’eufòria. Es tractaria d’un “acord modest” i “molt allunyat del que cal segons la comunitat científica”. El millor seria el canvi emocional: a diferència de Copenhaguen, en deixar Cancún l’esperança de rescat climàtic s’hauria reobert.

De fet, el resultat final semblava el millor possible si es posa en relació amb els propòsits que s’havia fixat al llarg del 2010 la burocràcia de la governança global (encarnada en el sistema de Nacions Unides): rebaixar les expectatives de la cimera de Cancúnper tal d’aconseguir petits avenços de naturalesa tècnica. Entre aquests sobresortien dues perles, lligades a com captivar voluntats en el Sud situat en primera línia de vulnerabilitat climàtica: pactar incentius per reduir les emissions producte de la desforestació i la degradació dels boscos (els anomenats REED+) i establir un marc financer d’ajuts a l’adaptació al pitjor per a les àrees més precàries (bàsicament els estats menys desenvolupats , els microestats insulars de l’Índic i el Pacífic, així com el continent africà).

Així es podia trencar la popularitat i potència del discurs sobre la «injustícia climàtica» (el 70% de les emissions acumulades els darrers 250 anys són responsabilitat del Nord però, paradoxalment, és en les regions del Sud on l’impacte del canvi climàtic està començant a fer estralls) entre els països més empobrits i vulnerables del Planeta. I, de pas, es guanyava temps per refer ponts entre uns EUA, que segueixen esquivant les seves responsabilitats de primer nivell, una UE que presumeix de líder verd mundial però és incapaç de pactar en el seu si una interlocució comuna i uns estats emergents com Xina que es limiten a prendre’s la revenja històrica fent sofrir les potències occidentals que ahir els perdonaven la vida. Aquest ambient precisament és el que traspuen les filtracions de Wikileaks sobre les negociacions climàtiques: terror davant un nou Copenhaguen, perfil baix, cinisme europeu davant la desídia nord-americana i xinesa.

Un dels pitjors gags el protagonitzà el primer ministre espanyol i president de torn de la UE en el primer semestre del 2010, José Luis Rodríguez Zapatero, quan va oferir renunciar a una cimera bilateral UE-EUA sobre el clima prèvia a Cancun sempre que el president Obama retés visita a Madrid per fer-se la foto amb ell…. En aquest marc de «business as usual», els resultats de Cancun han estat encara més fantasmals per quant ni tan sols s’ha aconseguit prorrogar el tímid i incomplert Tractat de Kyoto de 1997 i que venç el 2012, l’únic tractat internacional vinculant realment existent per intentar preservar el clima. Precisament el Japó, l’estat amfitrió de l’únic tractat de protecció del clima que tenim, va ser qui es va despenjar primer.

Com a conseqüència, d’aquí poc més de 12 mesos legalment cap estat industrial del Nord podria no estar sotmès a l’observació de nivells de reducció reals i obligatoris d’emissions hivernacle. Si l’any passat l’Estat danès va protagonitzar un sorollós descrèdit per la seva rudesa impròpia d’una democràcia històrica a l’hora de tractar la protesta global per la injustícia climàtica, enguany l’esperpent s’ha perpetrat amb la col•laboració d’un estat mexicà incapaç d’imposar-se davant les màfies del més variat pelatge.

La lleugeresa amb què el president Calderón ha conduït la cimera de Cancunha fet que molts la confonguessin amb una fira turística i que no es prestés la deguda atenció al fet que precisament indrets litorals molt turistitzats com Cancun tenen tots els números per desaparèixer durant el segle XXI. Dissortadament, en una mostra de qui s’ha sortit amb la seva, només Bolívia ha aixecat la veu per qüestionar que amb aquesta plèiade de mesures pugui evitar-se el que diu la comunitat científica: en realitat, mentre es parla de limitar a una mitjana del +2ºC l’augment de les temperatures globals per al 2100, ens estaríem encaminant a uns nivells del +4ºC, sense que es pogués garantir la supervivència de nombroses comunitats i estats al Sud.

II

I després de Cancún, on se situen les noves perspectives per al clima comú? Una resposta òbvia i en la línia hiperactiva que ens té ensinistrats l’agenda global del Poder industrial ens porta a situar noves esperances en la COP17 de Durban (Sud-àfrica) a finals del 2011. Però potser és hora de recordar, amb el dramaturg Heiner Müller, que “l’optimisme respon només a la falta d’informació”. Només així podrem començar a adonar-nos de dos desafiaments infravalorats fins ara i que estan destinats a marcar decisivament el segle XXI: l’efecte catalitzador que pugui exercir el canvi climàtic sobre la fossat social Nord - Sud i la capacitat de resiliència del projecte democràtic que hem conegut una minoria de la humanitat en aquests darrers 250 anys.

En un llibre enlluernador, Les Guerres del Clima. Per què es matarà en el segle 21?(que serà publicat en edició espanyola el gener de 2011), el psicòleg social Harald Welzer, especialitzat en recerca sobre com les persones corrents van esdevenir protagonistes de les atrocitats de l’Holocaust, crida l’atenció sobre l’increment del nombre de conflictes lligats directament i indirectament amb el deteriorament del clima comú sense que ens n’adonem des del Nord (com ara a Darfur o Ruanda amb la vista posada a l’Àfrica subsahariana, el subcontinent indi o Centramèrica com a zones d’alta vulnerabilitat climàtica). Seguint Günter Anders, el prestigiós investigador alemany ressalta la “ceguesa davant l’apocalipsi” de les societats industrials opulentes i la seva vana pretensió d’exotitzar la implosió tribal i violenta de cada cop més comunitats arreu del món (des de Bòsnia a Mèxic) com si no poguessin passar a un Occident considerat immune.

Per això, cal fixar-se en la creixent atenció que mereix l’extraordinari risc de migracions forçades d’un nivell desconegut en la Història si comencem a donar per realista un escenari d’augment de les temperatures mitjanes de +4°C en lloc de l’optimista que mantenen les potències industrials de màxim +2°C. Com respondran societats com les europees i les nord-americanes a fluxos gegantescos de persones que fugiran per necessitats del seu lloc d’origen perquè s’han tornat inhabitables? Una instantània d’això la subministren el testimoni atroç de les migracions de persones centramericanes via Mèxic envers els EUA. Des de la psicologia social, Welzer apunta que no són precisament les condicions objectives d’una situació les que condicionen què farà la gent sinó la manera com aquesta les percep. En aquest sentit, alerta d’un risc colossal de reducció de bona part de la Humanitat amenaçada pel canvi climàtic a “part sobrant de l’espècie”, ja que viu en àrees on el profit en béns naturals i matèries primeres és irrellevant.

Aquest procés de mutació de l’opinió pública en societats modernes com les europees s’experimentaria de manera “natural”, no traumàtica per part de bona part de la ciutadania, justificada en les “necessitats” del moment i sense assumir-ne la responsabilitat personal, talment com bona part de l’Europa central va col•laborar amb entusiasme però sense reconèixer-ho en el projecte exterminista nazi respecte als jueus i altres minories. Això sense tenir en compte el risc de processos autocatalítics que portin a l’acceleració de les conseqüències socials del col.lapse climàtic i a una escalada exponencial del nivell de violència global.

El segle XXI serà, és ja, un segle amb molts menys conflictes per motius ideològics que la centúria anterior però molt més violència lligada a l’accés als recursos naturals que escassegen com mai. La temptació de “radicalització” de les societats del Nord a causa de l’amenaça per al seu estatus que suposa col.laborar en la preservació del clima comú, que necessàriament ha de passar per fer la justícia climàtica reduint dràsticament i ràpidament el consumisme forassenyat, es palpa cada cop més a la vella Europa i a la jove Nord-amèrica en termes d’augment de populismes i xenofòbia que revelen una extrema vulnerabilitat democràtica interna. Paral•lelament, la consciència i l’avaluació de la desigualtat d’exposició a la vulnerabilitat climàtica comença a ser assumit com una dada “natural” a partir de la qual cada govern del Sud ha d’intentar “negociar” avantatges, per exemple, els fons climàtics d’emergència.

La solitud de Bolívia a Cancún resulta, en aquest sentit, corprenedora davant el retrocés experimentat respecte a la cimera de Copenhaguen per l’argument de “justícia climàtica” i la cohesió negociadora de la unió africana i els estats insulars greument amenaçats a l’Índic i el Pacífic. Per als activistes de la justícia climàtica global, tot plegat significa que, al capdavall, està en joc molt més que la catàstrofe climàtica real o el risc d’apartheid planetari contra amples capes de la Humanitat al Sud: estaríem davant la fi del projecte modern d’un Occident lliure, democràtic i il.lustrat.

Des d’aquest punt de vista, després de la COP15 i la COP16 cal recentrar la percepció del canvi climàtic i les seves alternatives de superació en termes de problema cultural, lligat per tant no tant a què podem fer sinó a com volem viure. En aquest sentit, hi hauria dues orientacions fonamentals a cultivar: evitar la irreversibilitat en les decisions per tal de garantir l’existència permanent de societats obertes, amb possibilitats de dissens i diàleg entre posicions diferenciades, i eixamplar les oportunitats de participaciópopular directa a escala mundial i local. Perquè preservar el clima exigirà l’emergència paral.lela d’una ciutadania democràtica global i la recuperació o recreació d’unes comunitats locals vives i amb capacitat de decisió i resistència davant la globalització neoliberal i el seu detritus climàtic. Sense deixar-se enlluernar pels titulars i l’optimisme virtual de Cancún, aquest és l’horitzó més prometedor que no cal perdre de vista, el vertader llegat de l’eclosió i col.laboració inèdita d’una munió d’iniciatives ecosocials alternatives a Copenhaguen.

PLATJA PARADÍS (ZONA FRANCA)

El bloc de Joan Buades

Sobre turisme, clima i turbocapitalisme

Escriptor i membre de l'equip d'investigació d'ALBA SUD. Va ser diputat verd al Parlament Balear i un dels impulsors de la fiscalitat ecològica sobre el turisme, l'anomenada «ecotaxa». En aquest bloc, fet des d'Eivissa (Mediterrani occidental), viatgem pel costat fosc de la indústria dels Paradisos, acompanyem les seves festes boges amb el turbocapitalisme mentre ens interessem per l'apocalipsi climàtic en temps de revolta social i democràtica planetària.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.