Can Calopa de Dalt es troba al quilòmetre 4,8 de la carretera BV-1468 de Molins de Rei a Vallvidrera, rodejada de camins per fer a peu o en bicicleta a escassos minuts en cotxe del centre de la ciutat. La masia, de la que es té constància des de 1662, ja conreava vinyes, però es van perdre a finals del segle XIX per la plaga de la fil·loxera.

 

Després de centenars d’anys, es recupera aquest petit oasi del municipi de Barcelona on es troben les úniques vinyes de la ciutat i on es produeix el vi “Vinyes de Barcelona”, un vi negre anteriorment exclusiu pels esdeveniments institucionals de l’Ajuntament de Barcelona i que des de 2016 es comercialitza. Però, què tenen d’especial aquestes vinyes? Qui hi ha darrera d’aquest projecte?

El projecte per recuperar la masia de Can Calopa de Dalt s’inicia l’any 2001, quan l’Ajuntament de Barcelona decideix plantar cinc varietats de raïm negre representatives de l’arc mediterrani: Syrah, Agiorgitiko, Aglianico, Sangiovese i Garnatxa. Així mateix, no només es pretenia produir vi sinó que també es volia incloure en el projecte l’obertura d’un Centre Especial de Treball (CET) i donar feina i llar a joves amb risc d’exclusió social i/o discapacitat intel·lectual. En un primer moment, la gestió de la finca la portava Jardins i Parcs de Barcelona, però a causa de l’exigència que suposa coordinar un lloc així, van demanar a la Cooperativa l’Olivera que se’n fes càrrec. Actualment, l’Ajuntament de Barcelona els ha renovat la concessió del projecte cinc anys més.

 

La Cooperativa l’Olivera inicia el seu camí el 1974 quan un grup de joves de Barcelona s’instal·la a Vallbona de les Monges, a la comarca de l’Urgell, per fer vida en comunitat amb persones amb capacitats diverses. Després d’anys d’esforç i d’adaptació a la vida al camp, aconsegueixen fer el primer vi el 1989, el Blanc de Serè. Des d’aleshores han estat produint vins i olis de molt alta qualitat, amb denominació d’origen Costers del Segre i, per aquesta raó, se’ls va encomanar el projecte de Barcelona el 2010. 

 

La decisió de retornar a la ciutat no va ser fàcil, Míriam Rovira, tècnica d’enoturisme de Can Calopa, admet que va haver-hi moltes “assemblees i debats previs a prendre la decisió”. Malgrat la incertesa i la dificultat que suposa iniciar un projecte d’aquestes característiques a Collserola, Can Calopa actualment produeix tres vins periurbans, el “Vinyes de Barcelona”, el “Negre Natural” i l’”Arraona” negre; un vi de les vinyes de Can Gambús, finca situada al Parc Agrari de Sabadell on hi gestionen 1,7 hectàrees de vinya però el vinifiquen a la masia Barcelona. Tal i com apunten, “els nostres productes no són ni de Km0, són de m0, en especial el “Vinyes de Barcelona”. L’última novetat és el llançament d’una campanya de crowdfunding per finançar la plantació de vinyes autòctones i mediterrànies per substituir les varietats de Agiorgitiko, Aglianico, Sangiovese, plantades per l’ajuntament l’any 2001, les quals no van adaptar-se a les condicions ambientals. D’aquesta manera es donarà continuïtat al projecte a l’hora que s’ampliarà la producció de la finca. 

 

 

 

Paral·lelament i complementant l’oferta turística, dins del recinte de la masia tenen la Vinoteca de Can Calopa, un espai gastronòmic que també fa la funció de botiga. Si s’agrupen les diferents línies de treball de la iniciativa, avui dia dona feina a gairebé una trentena de persones. 

Inicialment Can Calopa no es plantejava tenir una oferta turística, però a partir de celebrar unes portes obertes i veure l’interès dels visitants, van decidir crear un producte enoturístic. La segona raó per la qual van prendre aquesta decisió va ser per poder oferir una línia més de treball als usuaris del CET a part de les tasques a camp. D’aquesta manera, podrien gaudir d’una oferta formativa més àmplia i adquirir experiència en el sector de l’hostaleria. A més, amb l’obertura de la Vinoteca van poder constituir un Centre d’Inserció Laboral per continuar el procés formatiu en hostaleria i de creixement personal dels joves i alhora, poder donar feina a persones d’altres col·lectius amb risc d’exclusió social. 

 

Pel que fa a la seva oferta enoturística, principalment ofereixen visites guiades a les vinyes on s’inclou una passejada per les vinyes i l’explicació del procés d’elaboració del vi amb un tast final on, com apunta la Míriam, “la gent queda sorpresa, no només de la visita sinó també dels vins”. Així mateix, hi ha la possibilitat de complementar el tast amb unes tapes, un esmorzar de pagès o un dinar. D’altra banda, la degustació pot ser també dels olis de la cooperativa, produïts al molí propi de Vallbona acompanyat d’altres productes de la botiga com les xocolates de la Casa Dalmases. 

 

L’altre atractiu de la masia és la Vinoteca, un petit bar-degustació on ofereixen tapes maridades amb els seus vins i altres productes d’empreses amigues. Aquest espai també té la funció de galeria de fotos o pintura, ja que l’Olivera convida a artistes a exposar les seves obres de forma temporal. 

 

Durant la visita i la descoberta dels diferents vins de l’Olivera es té l’oportunitat de conèixer l’essència de la cooperativa. En primer lloc, es percep una preocupació pel medi ambient i el paisatge. Destaquen orgullosos haver aconseguit per una banda la certificació CCPAE, segell del Consell Català de Producció Agrària Ecològica, que garanteix que els productes han estat produïts o elaborats seguint les normes de l’agricultura ecològica, i per altra banda la certificació internacional de sostenibilitat turística Biosphere Tourism, basada en els principis de sostenibilitat i millora contínua. Al llarg de la visita també es coneix el projecte social, la història de la cooperativa i algunes anècdotes que ajuden al visitant a connectar amb els protagonistes. Per exemple, un dels seus vins negres l’anomenen el “Tossudes”; tal com comenta Clara Griera, responsable del celler a Vallbona de les Monges, en un reportatge: “tossudes com les terres de secà i terrassa on cultivem les vinyes i com l’equip; perseverant, insistent i lluitador amb el qual construïm aquest projecte col·lectiu” (L’Olivera Cooperativa, 2018). 

 

 

 

En conclusió, l’atractiu de la visita a Can Calopa, més enllà de la qualitat dels vins i de conèixer un entorn privilegiat, és establir contacte amb les persones que hi treballen. Segons el meu punt de vista, aquesta és la raó per la qual tenen un públic habitual, com comentava la tècnica d’enoturisme “és una sort, tenim públic fidel, el veus un cap de setmana i un altre i repeteixen la visita”.

Com ja s’ha anat avançant al llarg del text, Can Calopa treballa alineada amb els valors de l’agricultura ecològica i social, sent aquest l’eix troncal de la cooperativa. Així doncs, el turisme és únicament una de les eines per dur a terme el seu projecte social tal com ens confirmava la responsable d’enoturisme durant una visita recent, “la nostra tasca principal és fer vi, però el turisme ens permet donar feina a uns usuaris que potser ja no podrien treballar a la vinya perquè allà se’ls ha acabat el procés d’aprenentatge”. A més, ajuda a la viabilitat del projecte, ja que tal com afegeix “gràcies a l’activitat turística podem subsistir”. I afegeix la seva rellevància en termes d’aposta per la generació d’ocupació: “En 3 hectàrees de vinya hi treballen 20 persones (entre tècnics i usuaris), treballadores de ple dret, quan amb 4 o 5 persones seria suficient”. En aquest cas, el turisme també suposa un vehicle per donar visibilitat a un col·lectiu amb alts índex d’exclusió social i per conscienciar alhora sobre pràctiques agrícoles més respectuoses amb el medi ambient. 

 

Seguint amb la filosofia de la cooperativa, són una entitat preocupada per la vinculació i arrelament al territori. Per aquesta raó, col·laboren amb altres empreses afins, de proximitat i amb valor social, com per exemple la Casa Dalmases de xocolates i cerveses, les galetes produïdes per El Rosal, les melmelades d’Espigoladors o la cervesa Florestina. 

 

 

 

Totes aquestes característiques contribueixen a la sostenibilitat de l’activitat. El primer factor a destacar és que el propòsit principal és recuperar el paisatge a partir d’un projecte agroecològic que doni feina a persones amb capacitats diverses. Un objectiu allunyat del lucre i creixement intensiu, habitual en les pràctiques turístiques tradicionals. Així mateix, els seus ingressos no es veuen condicionats únicament pel turisme sinó que la seva activitat principal és la producció i comercialització de vins i olis, fet que dóna seguretat a la viabilitat del projecte. En segon lloc, la voluntat de seguir una estratègia d’arrelament al territori per via de la col·laboració amb altres entitats. També, des dels inicis de la cooperativa han volgut integrar a la població local al projecte i s’han centrat en un públic de proximitat. En tercer, però no últim lloc, la preocupació per la cura del paisatge i generar el menor impacte ambiental possible. Així i tot, és clar que aquestes iniciatives no estan exemptes d’aspectes a millorar, però són un exemple de bones pràctiques i de com es pot configurar un turisme des d’unes altres bases.

Can Calopa és un bon exemple que quan es tanca una porta, s’obra una finestra. Abans de la pandèmia, tal i com la Míriam confessa, no els coneixia pràcticament ningú. La majoria de visites que rebien eren d’excursionistes o ciclistes que topaven de casualitat amb la masia i s’interessaven pel que feien. D’aquesta manera, s’anaven donant a conèixer entre un petit públic barceloní molt fidel. 

 

Durant els primers mesos de confinament, els usuaris del CET, van combinar la seva activitat diària a camp amb cursos d’hostaleria a una escola de Barcelona per tal de professionalitzar-se. Tot seguit, van començar a oferir servei de menjar i begudes per endur a tots aquells excursionistes i ciclistes de Collserola a la vegada que donaven a conèixer l’espai. Més endavant, gràcies al boca-orella i al context de mobilitats reduïdes pel confinament municipal, que va fer que es popularitzessin les sortides als parcs naturals periurbans, les reserves van començar a augmentar i actualment estan rebent un gran nombre de visites concentrades sobretot en caps de setmana. 

 

Seguidament, expliquen que sempre han apostat per donar-se a conèixer a Barcelona, com diu Rovira “som les vinyes de Barcelona i aconseguir que ens coneguin a Barcelona i rodalies és ja un bon objectiu per sí mateix”.  També afegeix que “els visitants de fora també serien benvinguts perquè podrien venir entre setmana que és quan tenim menys afluència de visites”. El perfil del visitant, però és majoritàriament local, molts d’ells excursionistes i ciclistes, però  també reben famílies i grups d’amics, els quals els descriuen com un “públic molt respectuós i fidel”. Aquesta constància en les visites no sorprèn quan la majoria de comentaris són positius afirmant que “és un lloc a tenir en compte” o descrivint-lo com a “magnífic i molt bé de preu”. 

 

 

 

Aquesta creixent valoració de les iniciatives locals és motiu de celebració, no obstant això, existeix el risc de sobrefreqüentar aquests espais. Des de Can Calopa han ampliat el nombre de visites tant per l’afluència de gent com pels requeriments de distanciament social i treballen sempre amb el sistema de reserva prèvia per evitar imprevistos i aglomeracions. Així i tot, no es pot menystenir el que significa aquesta situació. 

 

Les escenes de sobrefreqüentació d’espais naturals posen en relleu la necessitat de tenir zones destinades a l’oci, lleure i temps lliure, pensades pels habitants de les grans ciutats com Barcelona. En definitiva, no es pot planificar l’oferta turística ni pensar una ciutat donant l’esquena a les demandes i necessitats de les poblacions locals com fins ara. Així doncs, iniciatives com la de Can Calopa servirien d’exemple per reproduir-les en altres contextos per tal d’ampliar l’oferta d’oci a les zones metropolitanes i no saturar-les. 

 

 

Aquest article es publica en el marc del projecte “Laboratori de turismes de proximitat”, impulsat per Alba Sud amb el suport de Barcelona Activa – Impulsem el que fas (2020), finançat amb l'Impost Turístic.