RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

Actualitat Alba Sud | Turisme Responsable | Rep. Dominicana

05-08-2010

República Dominicana: un desenvolupament turístic a la mida del capital transnacional

Giorgio Trucchi | Alba Sud / Rel-UITA

El model turístic dominicà està ple de contradiccions: lluny d'implicar un major desenvolupament per a la seva població, concentra la riquesa a la vegada que redistribueix pobresa.


Crèdit Fotografia: Giorgio Trucchi / ALBA SUD

El Segon Seminari sobre Turisme i desenvolupament a Centreamèrica, Mèxic i El Carib, organitzat per ALBA SUD, el Grup d'Investigació en Sostenibilitat i Territori de la Universitat de les Illes Balears (GIST) i Fundación PRISMA el passat mes de juliol de 2010 a República Dominicana, va tornar a evidenciar l’aparent paradoxa d'un model turístic d'enclau que, en comptes de produir desenvolupament humà i beneficis per a les poblacions, accentua els índexs de pobresa i concentra la riquesa en poques mans. República Dominicana, una de les destinacions turístiques més importants a nivell mundial, és el mirall que reflexa aquesta contradicció.

El turisme constitueix la indústria més gran del món. Si incloem les activitats auxiliars, genera l'11 per cent del Producte Mundial Brut i de les exportacions. Segons dades de l'Organització Mundial del Turisme (OMT), en mig segle aquest sector va augmentar 28 vegades els seus nombres, passant de 25 milions de turistes el 1950 a gairebé 800 milions el 2004. Les previsions per a 2010 són aclaparadores. Amb un augment del 4.1 per cent, els turistes al món arribarien a 1,018 milions.

A Amèrica Llatina i El Carib es concentra aproximadament el 9 per cent del turisme mundial i bona part d'aquest fenomen és d'origen transnacional, sobretot espanyol i en la seva majoria balear. Empreses com Sol Melià (la primera cadena hotelera en el continent), Barceló, RIU, Iberostar, NH, entre d'altres, han impulsat els seus models de “sol i platja” i “tot inclòs”, estenent el nombre d'habitacions i d'establiments, i multiplicant els seus guanys (el 2008, aquestes cinc cadenes hoteleres van facturar gairebé 5,800 milions d'euros a nivell mundial, segons dades recollides per Hosteltur.

El cas de República Dominicana

La República Dominicana és un clar exemple de país en vies de desenvolupament que ha experimentat un extraordinari creixement turístic. Amb un increment anual mitjà del 9 per cent en visitants estrangers i una expansió agressiva de la capacitat hotelera (gairebé 65 mil habitacions el 2008), aquest país caribeny s'ha transformat en les últimes dècades en una de les principals destinacions turístiques de la regió.

Les inversions en el sector turístic van superar els 11 mil milions de dòlars el 2009 i aquest mateix any es va duplicar el pressupost nacional destinat a la promoció exterior de República Dominicana com a destinació turística (de 22 a 44 milions de dòlars). 4.3 milions van ser els visitants el 2008 (el 34 per cent provinent dels Estats Units), dels quals mig milió van arribar en creuers. Així mateix, la Tresoreria Nacional de la República Dominicana va anunciar que el 2007 els ingressos fiscals provinents de l'activitat turística havien assolit els 170 milions de dòlars.

Segons el ministre de Turisme d'aquest país, Francisco Javier García, la República Dominicana s'ha convertit en una espècie d'imant: “El turisme és el sector més puixant i decisiu de l'economia dominicana, i es consolida com la 'locomotora' del desenvolupament econòmic del país caribeny”.

Tanmateix, per a molts dominicans i dominicanes aquesta ‘locomotora’ va transitar molt lluny de casa seva, i es va perdre en l'horitzó sense deixar rastre algun.

Desenvolupament turístic vs. desenvolupament humà

En els seus dos últims informes sobre República Dominicana (2005 i 2008), el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) revela una situació com a mínim paradoxal, que s'evidencia com el creixement turístic ha estat un desenvolupament excloent.

Segons Pável Isa Contreras, funcionari del PNUD al país, “encara que constitueixi una important alternativa per a l'economia nacional en termes de generació de recursos i divises, l'activitat turística no ha generat un desenvolupament que involucri la comunitat, l'economia, que contribueixi a dinamitzar l'aparell productiu. A més, no ha produït un augment important pel que fa a llocs de treball”.

Entre els factors que generen aquesta situació, el també economista va assenyalar el model turístic d'enclavament, basat en grans complexos turístics que són aliens a la realitat social que els envolta, i l'absència de polítiques públiques que enforteixin els serveis socials i involucrin les poblacions que viuen a prop d'aquestes localitats turístiques.

“Aquestes poblacions queden totalment alienes al desenvolupament turístic. Estem parlant d'un model excloent, que concentra els beneficis en mans de les cadenes hoteleres i dels tour-operadors. Un model basat en la recepció de grans quantitats de turistes i amb un escàs respecte pel medi ambient. Així mateix –va continuar Isa Contreras–, tenim una política pública que no empodera a la gent perquè pugui ser partícep de forma creixent dels beneficis del sector turístic. Tot això es tradueix en una situació paradoxal: les províncies que han estat les protagonistes del desenvolupament turístic estan als llocs més baixos en l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH)”.

Una situació i un contrast inacceptable. Per un costat un creixement extraordinari del turisme i de la infraestructura hotelera i per l'altre la difusió massiva d'assentaments marginals on la gent, molta de la qual és ocupada al sector turístic i en la construcció, sobreviu en condicions d'extrema pobresa i desemparament.

“Treballs d'haitians”

Els bateys són assentaments que van sorgir arran del boom de la producció agroexportadora, sobretot de la indústria sucrera (canya de sucre). Petites ciutadelles, molt pobres, situades als voltants o enmig dels canyars del país, on es concentra la mà d'obra provinent d'Haití. Es calculen en més de 500 mil els haitians que sobreviuen en condicions misèrrimes als bateys.

Amb la crisi de la indústria sucrera i la seva privatització, desenes de milers de treballadors agrícoles van perdre el seu treball i van començar a cercar alternatives. Es van desplaçar cap a l'Est de la República Dominicana, on el desenvolupament de l'activitat turística necessitava mà d'obra per a la construcció dels grans complexos hotelers i l'impuls de la incipient activitat immobiliària.

“La llei estableix que per al treball s'ha d'utilitzar només un 20 per cent de mà d'obra estrangera, tanmateix mai no es va complir. Hi ha treballs, com la indústria sucrera o la construcció, que els dominicans ja no volen fer, perquè estan estigmatitzats com a ‘treballs d'haitians’”, va explicar Faruk Miguel, director executiu del Centro de Investigaciónn y Apoyo Cultural (CIAC).

Malgrat que en la construcció es respecta el salari mínim previst per la llei, els empresaris violenten constantment els drets laborals i sindicals previstos per les lleis laborals i el Reglament de la Llei de Migrants. “No els garanteixen les condicions d'allotjament saludable tal com preveu el Reglament de la Llei de Migrants, no els fan un contracte legal, no hi ha cap tipus de prestació social i es violenten obertament les normes de seguretat i higiene laboral”, va dir Miguel.

El director executiu del CIAC assenyala també l'alt índex d'accidents laborals. “Ningú cotitza per al Fons de Pensions de Treballadors de la Construcció. D'aquesta manera, quan un treballador s'accidenta acudeix al sistema sanitari públic, on és atès de forma molt precària i pràcticament sense accés a medicaments”.

La situació d'il.legalitat en què viuen els haitians contribueix, a més, que siguin objecte de qualsevol mena de xantatge per part dels patrons. “Per un costat certs sectors productius nacionals ja no poden prescindir de la mà d'obra estrangera, per l'altre, la situació d'il•legalitat els deixa molt vulnerables davant l'ocupador. Finalment, la necessitat preval i queden acceptant condicions infrahumanes”, va concloure.

L'altra cara de la moneda

Segons Ernest Cañada, coordinador d'ALBA SUD, la construcció de nous espais funcionals amb els interessos del gran capital privat ha transformat el territori i les relacions socials. “La zona és un exponent privilegiat d'una profunda desigualtat, on luxe elitista i exclusió social estan íntimament relacionats, en una relació de causa-efecte directa. El turisme crea la seva pròpia lògica territorial: una línia de costa privatitzada, hotels tancats creant microespais i darrere la pobresa, falta d'infraestructures, urbanització informal, amuntegament de la força de treball que permet aquest desenvolupament turístic”.

“El recurs a la mà d'obra immigrant, majoritàriament en condicions d'il•legalitat, desarrelada i amb una feble xarxa de suport social, és una constant al món de la construcció per al turisme. El que ocorre amb els haitians a República Dominicana és molt semblant al que ocorre amb els nicaragüencs a Guanacaste, Costa Rica, o amb els centreamericans i de Chiapas a Cancún i la Riviera Maya, Mèxic. No és casualitat. És l'aposta conscient d'un empresariat que cerca com abaratir al màxim els seus costos aprofitant-se de les condicions de pobresa estructural existents”, va explicar Cañada.

És l'altra cara de la moneda. Centenars de milers de turistes tancats darrere dels alts murs perimetrals dels complexos turístics, fortament custodiats per guàrdies privats i la Policia Turística (POLITUR), gaudeixen dels privilegis d'una activitat que deixa pobresa i abandonament a les zones on s'instal.la. A menys de dos quilòmetres, els bateys recorden a les autoritats locals, nacionals i al món que aquest tipus de model de desenvolupament té els seus ‘efectes col•laterals’.

El Hoyo de Friusa

Entre l'Avenida Barceló, de las qual surten els principals Resorts de les cadenes hoteleres espanyoles, i el batey El Hoyo de Friusa, a Bávaro, hi ha una distància que perfectament es podria recórrer caminant.

Cases mig derruïdes, camins de terra i escombraries per tot arreu. Nens i nenes corren entre la runa. Moltes persones, tots haitians, recorren els carrers sense rumb aparent. Altres estan assegudes a prop de casa seva, protegint-se del sol.

Eliezer és molt jove. Fa sis anys que viu al Hoyo de Friusa i gairebé tres mesos de no estar treballant. Viu amb dos amics en una petita habitació que lloguen a 85 dòlars mensuals. Al seu voltant hi ha runa i més habitacions on viuen altres companys en un estat d'amuntegament.

“Jo voldria viure i treballar al meu país, però no és possible. No es troba feina. Ara estem tots esperant que ens donin treball. Estem cercant. Anem als punts on passen els enginyers per veure si ens ofereixen un lloc de treball en la construcció. De vegades cal investigar on estan donant feina, però darrerament no hem trobat res”.

Eliezer i els seus amics han treballat en la construcció de les grans instal•lacions turístiques. Expliquen que els paguen cada quinze dies. La quantitat depèn del tipus de treball. No tenen contracte, no tenen dret a cap prestació social, ni accés a les més elementals mesures de seguretat i higiene laboral. Hi ha una gran quantitat d'accidents laborals. Quan se'ls demana si allà on han treballat hi ha presència sindical, la seva mirada és més que suficient per entendre que no saben del que estem parlant.

“De vegades et contracten per alguns dies o una setmana. Després hem d'esperar. Mentrestant tenim amics que ens ajuden, que ens donen de menjar. De vegades passem a prop dels centres turístics, però no hi tenim accés. No podem entrar a les platges. Tinc sis anys de viure aquí i mai no he pogut anar a la platja”, va dir Eliezer.

L'altra cara de la moneda. Una cara marcada per la tristesa i l’esperança al mateix temps. “Voldria entendre el per què d'aquestes preguntes. Estan necessitant d'algú que els treballi?”, em va preguntar Eliezer. No és fàcil explicar-li que és per a un reportatge, per donar a conèixer què hi ha darrere del màgic món del “sol i platja” i del “tot inclòs”.

Donant la volta a la cantonada i dirigint-me cap al vehicle, ja sé que aquesta nit, i demà, i demà passat i els dies que vindran, l’Eliezer i els seus amics seguiran esperant que un capatàs els esculli per treballar, per aixecar murs i parets que privatitzaran una altra platja a la que seguiran sense tenir accés.

Beneficis gota a gota

L'activitat turística a República Dominicana concentra riquesa i distribueix pobresa. Els beneficis arriben gota a gota a les poblacions.

Yolanda León, professora del Instituto Tecnológico de Santo Domingo (INTEC), va realitzar una investigació per estudiar els impactes del turisme a les comunitats rurals costaneres. Els resultats no van ser homogenis. Algunes comunitats van valorar com a extremadament positiva la presència del turisme, mentre que per d’altres l'impacte va ser desastrós. Entre els dos extrems va haver-hi comunitats que van presentar efectes positius i negatius de l'activitat turística. “És evident que el procés de desenvolupament turístic d'enclau comporta greus problemes. Hi ha comunitats desplaçades, ruptura de la cohesió social, pèrdua de l'accés a llocs de pesca, afectacions ambientals i laborals”, va dir León.

Un exemple d'això és la comunitat de Juanillo. Va ser desplaçada pel desenvolupament del complex de Cap Cana, que té una part immobiliària, una marina, hotels i camp de golf. La gent va ser reubicada a 8 quilòmetres terra endins i es va quedar sense mitjans de subsistència. “En aquest context –va recordar la investigadora– hi ha gent que va viure el seu segon desallotjament, ja que en el passat els havia tocat viure la mateixa experiència quan es va construir l'aeroport de Punta Cana. Són veritables refugiats del turisme”, va dir.

Segons la professora de l'INTEC, els casos en que la presència del turisme crea molèstia són, sobretot, quan aquest model d'enclau s'apropia de béns o espais públics dels quals depenia el benestar de les comunitats. “Un altre exemple és la comunitat de Boca de Chavón, que està al davant del complex turístic de Casa de Campo, als Altos de Chavón. Per construir la marina –va explicar León– els constructors van treure la barra de sorra que connectava la comunitat amb el poble més pròxim (La Romana), obligant-la a donar una volta de més de 20 quilòmetres. Aquesta situació va portar greus danys a la comunitat”.

Davant aquestes situacions, les alternatives són escasses. “Són comunitats que històricament han viscut en la pobresa, depenent d'activitats tradicionals, com l'agricultura i la pesca, que estan en declivi des de fa dues dècades. Així mateix, no existeixen polítiques públiques que donin suport a aquests sectors i el turisme es perfila com l'única solució als seus problemes, la seva oportunitat per subsistir”.

Tanmateix, enmig d'impactes ambientals, laborals i socials importants, la investigació va evidenciar que en les comunitats hi ha molt poca percepció de tot plegat. “Això es deu a la falta d'educació, d’empoderament sobre la informació, però sobretot per la necessitat de sobreviure. Aquestes comunitats necessiten del turisme, encara que la majoria dels beneficis es queden en mans de les grans cadenes hoteleres. A elles els arriba només les restes d'aquesta activitat lucrativa, però aquest degoteig és la seva única oportunitat i cal tenir-ho en compte”, va recordar la professora.

Davant aquesta situació, Yolanda León va plantejar la necessitat i l'obligació de l'Estat d'impulsar noves estratègies “per anar, a poc a poc, construint alternatives i altres possibilitats que a llarg termini trenquin amb aquest model”.

Turisme i canvi climàtic

La importància de pensar i impulsar un altre model, té a veure també amb la necessitat urgent de fer front a l'avenç del canvi climàtic. República Dominicana, com la resta de la regió, es troben entre les zones més vulnerables davant aquest fenomen.

L'enorme desigualtat social que existeix en aquests països i la recepta fracassada de generar desenvolupament a través de la industrialització turística provinent de l'exterior, contribueix a accentuar la seva vulnerabilitat.

Segons Joan Buades, investigador sobre turisme i canvi climàtic d'ALBA SUD i membre del Grup d'Investigació en Sostenibilitat i Territori (GIST) de la Universitat de les Illes Balears, hi ha molt poca consciència de l'extrema vulnerabilitat que existeix davant el canvi climàtic a l'àrea de Centreamèrica, Mèxic i El Carib. “Tots els estudis indiquen que seran zones molt afectades en el futur. Bona part de la seva població viu als litorals i un dels fenòmens col.laterals del canvi climàtic, és la correlació que existeix entre l'augment de la temperatura de l'aigua als mars i l'acidificació dels oceans. Això –va explicar Buades– incrementarà la quantitat i la força dels huracans. Estem en una situació de màxima alerta, accentuada per l'enorme desigualtat social que existeix a aquesta regió. L'impacte econòmic i humà serà encara més desastrós”.

No són pocs els que es pregunten què hi té a veure el turisme, els milions de persones que cada any creuen oceans per relaxar-se sota les palmeres caribenyes, amb el canvi climàtic. Però en realitat, “hi té molt que veure –apunta l'investigador–, perquè les societats d'aquestes zones altament vulnerables aposten cegament pel turisme per desenvolupar-se. El turisme que ve de lluny, en avions, amb paquets tot inclòs, és insostenible per motius climàtics. És un model que, a més, incrementa el deute climàtic, perquè és científicament comprovat que els vols contribueixen a l’efecte hivernacle. El turisme massiu cap a aquestes regions actua com a un accelerador del canvi climàtic”, va concloure.

La necessitat d'un canvi

L'experiència turística dominicana hauria de servir d'exemple. “Els resultats de les investigacions del PNUD no deixen lloc a dubtes sobre el fet que més turisme no significa necessàriament un major benestar social i desenvolupament, més aviat al contrari. L'aposta cega de moltes autoritats polítiques en el turisme massiu, com a una font privilegiada per atreure divises, és un error gravíssim que acabaran pagant els seus pobles”, va sentenciar Ernest Cañada.

Segons el coordinador d'ALBA SUD, “totes aquestes formes de turisme basat en cadenes hoteleres internacionals, creuers, marines, complexos residencials, suposen una ocupació elitista del territori, que destrueix els mitjans de vida i la territorialitat de les poblacions locals, i al cap i a la fi només genera llocs de treball precaris i una sobreacumulació de problemes ambientals. El desenvolupament d'aquesta indústria a llocs com El Carib o Centreamèrica es fonamenta en la despossessió dels d'‘avall’. La situació és, en definitiva, molt greu”, va expressar.

Davant aquesta situació, el funcionari del PNUD, Pável Isa Contreras, proposa una estratègia de doble via. “Per una part cal fer complir les lleis ambientals, laborals i els drets en general. Per l'altra, cal impulsar un profund treball educatiu per a generar consciència en la ciutadania. La gent ha de ser el motor que empenyi cap a un model de turisme sostenible”, va concloure.
 

POBLES EN RESISTÈNCIA

El bloc de Giorgio Trucchi

Sobre acumulació de capital i drets humans

Resideix a Nicaragua des de 1998 on va iniciar la seva col.laboració periodística amb l'Associació Itàlia-Nicaragua. Ha col.laborat com a freelance per a Ràdio Popolare Network, Ràdio Onda d'Urto i ha publicat diversos reportatges per al diari Liberazione. Actualment treballa com a corresponsal a Amèrica Central per al Sistema Informativo de la Regional Latinoamericana de la UITA (SIREL) i col.labora amb el diari digital Opera Mundi de Sao Paulo del Brasil, ALBA SUD i Kaos en la Red. En aquest bloc, fet des de Centreamèrica, parlem de drets humans violats, lluites camperoles per l'accés a la terra ia una vida digna, processos emancipatoris dels pobles davant d'un model econòmic depredador, impulsat pel gran capital nacional i transnacional.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.