RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

Anàlisi | Treball decent | Espanya

10-02-2019

Estadístiques turístiques: Un espai també en disputa

Rafael Borràs | Alba Sud

Els resultats del CSTE, malgrat les seves limitacions i biaixos  ideològics, haurien de ser un esperó per a insistir en el pensament crític del model turístic espanyol. Són urgents nous instruments alternatius al mainstream estadístic de mesurament dels impactes del turisme.


Crèdit Fotografia: Rafael Borràs.

S'atribueix a l'aristòcrata, escriptor, i polític conservador britànic, Benjamin Disraeli, la cèlebre frase “there are three kinds of lies: lies, damned lies, and statistics”, és a dir, “hi ha tres tipus de mentides: mentides, grans mentides, i estadístiques”. Una gran veritat, encara que vingués d'un personatge que pertanyia al corrent més dretà dels Tories, i amb la qual pretenia “justificar” la seua aferrissada defensa de les classes poderoses i adinerades de l'època. Però Disraeli va morir l’any 1881, i, des de llavors, ha plogut molt, i hi ha agut moltes lluites socials que, amb les seves victòries i les seves derrotes, han fet que la situació sigui molt diferent de la  fa més d'un segle. Això de la “fi de la història” ha estat sempre una fal·làcia, però la frase de Benjamin Disraeli continua sent certa.

Si se'm permet la simplificació, es podria dir que a les estadístiques en general, però, especialment a les econòmiques i sociolaborals, ha estat -i segueix molt present- la lluita de classes (de la mateixa forma que a les estadístiques mediambientals està present el productivisme sense límits, o que el biaix patriarcal està present a gairebé totes). Per exemple,  l'origen del neoliberalisme, el “There is no alternative -TINA- “(No hi ha alternativa) del thatcherisme va ser acompanyat per l'ocultació a les estadístiques públiques de les desigualtats que dualitzaren la societat britànica.

Però aterrem en l'actualitat de la disputa sobre les estadístiques. Va ser Joseph Stigltiz qui, a 2012-2013, va afirmar que "el que mesurem afecta a les decisions que prenem" [1]. Per tant, si, a tall d’ exemple, no es mesuren correctament els impactes ambientals de l'activitat econòmica, les decisions que es prenen porten al creixement sense fi; si no es mesuren els efectes de les noves formes innovadores d'explotació laboral, les decisions preses no acaben de satisfer la totalitat de les reivindicacions de les kellys. En resum, l'àmbit de les estadístiques és un espai en el qual també es disputa l'hegemonia política, social i cultural.

El Compte Satèl·lit del Turisme d'Espanya (CSTE) com a exemple

El passat 18 de desembre de 2018, l'Institut Nacional d'Estadística (INE) va publicar el CSTE amb els resultats de 2017. És aquesta, doncs, una bona ocasió per reflexionar sobre la disputa entorn de les estadístiques en un cas concret.

Però, abans d'iniciar aquesta anàlisi, sembla convenient assenyalar que el  CSTE és un conjunt d'estimacions estadístiques que ens proporcionen els agregats econòmics [diferents activitats econòmiques] principals lligats al sector turístic. Fonamentalment, els indicadors macroeconòmics que incorpora són l'aportació del turisme al Producte Interior Brut (PIB) espanyol total, el global d'ocupació, i a la producció i la demanda turística. Tots els càlculs i estimacions estan basats en la metodologia de la Comptabilitat Nacional que és, certament, una metodologia complexa, però tècnicament sòlida, i que respon a les recomanacions i directrius establertes en el Sistema Europeu de Comptes (SEC) de 2010, així com en les Recomanacions Internacionals sobre Estadístiques de Turisme de 2008, i en el Manual sobre Compte Satèl·lit de Turisme de Nacions Unides.

Feta aquesta explicació, vet aquí una primera anotació crítica: al meu entendre, una anàlisi econòmica, social, laboral, mediambiental, etc., per molt correcte que sigui tècnicament, no és neutral. Depenent dels elements analitzats, el resultat serà un o un altre. En aquest sentit, permeti-se'm reivindicar a l'Aristòtil que, en “Ètica a Nicómaco”, afirmava que “si la llançadora sabés moure's per si mateixa en el bastidor, es podria prescindir d'esclaus que la conduïssin”. Altrament dit: si el CSTE incorporés indicadors de qualitat de l'ocupació, d'impacte mediambiental, o de cohesió social i desigualtat, compliria molt millor l'objectiu declarat dels “comptes satèl·lits” en l'àmbit internacional.

Els resultats

1) L'aportació del negoci turístic al PIB espanyol

El pes del PIB associat al turisme és important, i té una evolució creixent: el PIB, mesurat a través de la demanda final turística, va arribar als 137.020 milions d'euros l'any 2017. Aquesta xifra va suposar  l’11,7% del PIB total, quatre dècimes més que a 2016, i, des de 2010, el pes del turisme en aquest PIB ha crescut 1,5 punts, en passar d'un 10,2% a un 11,7%.

Tenint en compte que el PIB és l'indicador totèmic del neoliberalisme, convé fer algunes consideracions crítiques:

a) El biaix ideològic mainstream porta a identificar el creixement del PIB com l'objectiu gairebé únic de l'economia. En el cas que ens ocupa, el creixement turístic és més aviat un procés d'engreixament insà per a la majoria social  car porta incorporat un important sobrepès en forma d’«externalitats econòmiques negatives» (costos mediambientals, precarietat laboral, negació del dret a la ciutat, i, molt especialment, d’habitatge digne, expropiació dels espais comuns, etc.).

b) El mesurament del PIB presenta importantíssimes mancances  des de la decència i la cohesió social entre les quals, en el cas del turisme, sembla oportú destacar-ne dues: i) Des de fa uns anys, a la Unió Europea i a Espanya computen en el PIB el negoci del tràfic de drogues i el de la prostitució. ii) En molts àmbits geogràfics i sectorials un creixement del PIB és sinònim d'un creixement de les desigualtats [2]. Per l'immens gap entre salaris distribuïts i beneficis empresarials, és segur que el turisme espanyol és un d’aquests àmbits.

En qualsevol cas, no hauríem de menysprear l'indicador del PIB turístic del CSTE com un indicador de l'estat del capitalisme turístic, i, en conseqüència, de la conveniència de perseverar en les anàlisis contrahegemòniques d'aquest.

2) Reculada salarial i augment de les desigualtats salarials

El  CSTE de 2017 ofereix dades sobre la remuneració de les persones assalariades en el període 2010-2015. Tot faltant dos anys claus (2016 i 2017), en els quals s'han registrat nous rècords turístics, és el període en el qual s'han posat en marxa les dues reformes laborals (en 2010 i 2012) inserides en els programes de càstig social per a, teòricament, fer front a l'última crisi.

En el següent gràfic podem observar que les remuneracions de les persones assalariades en el sexenni 2010-2015 han crescut un 3,4%. Però el punt  fonamental és que, tenint en compte que l'Índex de Preus de Consum (IPC) en el mateix període ha pujat el 8,7%, podem concloure que, l'augment d'un 4,4% en el nombre de llocs de treball, s'ha aconseguit amb una pèrdua de poder adquisitiu global del 5,3%.

Font: Elaboració pròpia partir de les dades del CSTE 2017.

D'altra banda, cal advertir d'una nova “absència ideològica” en el contingut del  CSTE: no inclou cap informació sobre les xifres de retribucions per decils [3] . Això impedeix analitzar les desigualtats retributives que es donen en el sector turístic espanyol, però atenent el que podríem anomenar “epistemologia popular” –o, si es prefereix, “coneixement a peu de tall” (d'hotel en aquest cas)-, es pot afirmar que el deteriorament  salarial ha estat major en els decils que inclouen els salaris més baixos (kellys i altre personal de base). No obstant això, tot indica que els directius i directives (decils 9 i 10), amb la crisi, han sortit guanyant en els seus salaris. Totes les dades indiquen que aquestes tendències s'han mantingut en els anys 2016 i 2017.

3) La precarietat

Vet aquí una altra gran absència ideològica de la CSTE: no inclou cap indicador directe per a mesurar la precarietat laboral existent. Aquesta absència és especialment greu, almenys, per tres raons:

a) Des de fa anys el mainstream ha “normalitzat” la inestabilitat laboral en el sector turístic, presentant-la, falsament, com a inherent al sector.

b) Amb el concepte d’ “exèrcit industrial de reserva”, que Karl Marx va desenvolupar a la seva obra El Capital, es fa referència a l'existència estructural, a les societats capitalistes, d'una part de la població que resulta excedentària com a força de treball respecte a les necessitats de l'acumulació del capital. És a dir, és imprescindible un considerable nombre de persones desocupades permanents per al bon funcionament del sistema de producció capitalista i la necessària acumulació de capital. Això és així, entre altres coses, perquè l'existència d'aquest “exèrcit industrial de reserva” té un efecte disciplinari (menys organització sindical, menor capacitat reivindicativa, etc.) sobre els treballadors i treballadores. Sense que aquesta teoria marxista hagi deixat de tenir vigència, avui cal complementar-la amb l'efecte disciplinari que provoca la precarietat laboral. Dit amb unes altres paraules, els processos de precarització laboral tenen a veure cada vegada més amb les estratègies empresarials per afeblir la força de la part treballadora en el persistent conflicte capital-treball. Posem per cas les externalitzacions [4], o la freqüent angoixa que provoca el fet d'haver de “guanyar-se” la pròrroga del contracte temporal, molt sovint de curta durada [5].

c) La precarietat té efectes negatius en els resultats macroeconòmics de l'activitat turística i qualsevol associació amb “qualitat de servei” s'assembla bastant a un oxímoron.

No obstant aquesta clamorosa absència (ni tan sols es fa referència al treball estacional), podem intuir la gran precarietat existent amb l'anàlisi d'algunes de les informacions que si ens ofereix el CSTE.

El primer factor de precarietat el podem intuir a partir de la dada de demografia empresarial, en la qual predomina la microempresa. Això dificulta moltíssim l'organització sindical [6]. Les dades estimades per a 2017 són molt eloqüents: les 411.299 empreses característiques del turisme tenen una distribució segons la grandària de les seves plantilles que es reflecteix següent gràfic:

Font: Elaboració pròpia partir de les dades del  CSTE 2017.

En qualsevol cas, en el següent gràfic podem intuir amb més precisió l'evolució creixent de la precarietat laboral: en el període 2010-2015 el nombre total de llocs de treball assalariats en el que el CSTE considera indústries característiques del turisme va disminuir en un 6%, mentre que els llocs de treball “equivalents a temps complet” ho van fer en un 8%. És a dir, percentualment disminueixen més els llocs de treball que no són temporals, estacionals o a temps parcial.

Font: Elaboració pròpia partir de les dades del  CSTE 2017.

4) Conclusions

Insisteixo que els resultats del CSTE, malgrat les seves limitacions i biaixos  ideològics, haurien de ser un esperó per a insistir en el pensament crític del model turístic espanyol.

Al meu entendre és urgent que, des de l'àmbit acadèmic, i des dels moviments socials, s'impulsin i reivindiquin alguns instruments alternatius al mainstream estadístic de mesurament dels impactes del turisme. Per exemple:

a) Enfront del PIB Turístic, un Índex Sintètic de Desenvolupament Humà i Ecològic del Turisme. Es tracta de disputar el discurs únic de l’“Església del Creixement Econòmic” [7], amb un que posi el focus sobre una visió holística de la cohesió social, la igualtat, i la justícia climàtica i mediambiental.

b) Per a disputar la concepció de treball assalariat o autònom turístic com una altra mercaderia turística, proposo un Índex Sintètic de Qualitat del Treball Turístic, que avaluaria una bateria d'indicadors agrupats, almenys, en les següents dimensions: 1. Condicions dels llocs de treball. 2. Relacions laborals. 3. Accés i participació a l'activitat laboral. 4. Igualtat de gènere. 5. Salaris i grau de desigualtat salarial. 6. Participació de salaris i prestacions de desocupació en el PIB Turístic. 7. Cohesió social i inclusió en l'activitat laboral. 8. Benestar i Protecció Social. 9. Qualificació, habilitats, i aprenentatge.

Sóc conscient  de les dificultats tècniques del que proposo. Però és tant el que està en joc, que paga molt la pena implicar-se en l'intens esforç, encara que només sigui per a armar de més i millors arguments als moviments socials de resistència a la turistización neoliberal. En aquest sentit, Miguel Muñiz en un article recentment publicat en la revista “Mientras tanto” amb el títol “(Eco)socialismo o barbarie: pues va a ser barbarie”planteja, molt encertadament, la necessitat del “coneixement concret.  [De saber]... quantes persones formen les classes dominants? Quantes les classes acomodades? Quantes les classes subalternes? Quantes persones són realment precàries, més enllà de la precarietat oficial?”. Car,  “sense nombres no hi ha resistència real, només discurs”. D'això va, també,  la disputa entorn de les estadístiques turístiques.

 

Notes:
[1] En la presentació del “Informe de la Comisión sobre la Medición del Desarrollo Económico y del Progreso Social”. Veure aquí.
[2] “… hoy en día, en Estados Unidos, un 2% de crecimiento del PIB se traduce, en la práctica, en una disminución de ingresos para el 90% de la población, pues, entre el crecimiento del PIB y las rentas realmente distribuidas a la mayoría de estadounidenses, se imponen las “fugas” del poder financiero , de la desigualdad salario-beneficio y del acaparamiento de riquezas por individuos que han llegado a la cúspide de la escala de ingresos beneficiándose sobre todo de las políticas públicas.”. A: Lauren, E. (2016). Nuestras mitologías económicas. Cuáles son y cómo desmentirlas. Barcelona: El Viejo Topo, pàg. 31.
[3] L'INE si que ofereix dades globals dels decils salarials. Veure aquí.
[4] A tall d’exemple les paraules de Pepi García Lupiáñez, cambrera de pisos i sindicalista de CCOO: “La gran rentabilidad que le da la externalización es que desmorona a la clase, a la familia de los trabajadores y trabajadoras de un hotel. Por encima del salario, está el aislamiento de las trabajadoras de un departamento como el de pisos que, claramente, estaban dando la talla. Bien por sus condiciones de trabajo, porque es el grupo más numeroso, o por lo que fuera, pero las camareras de pisos estaban adquiriendo fuerza y en todos los comités de empresa ya estaban presentes, cuando antes no había ni una en los comités de empresa”. A: Cañada, E. (2016). Externalización del trabajo en hoteles. Impactos en los departamentos de pisos. Barcelona: Alba Sud, pàg. 146.
[5] Una situació que provoca que, en ple segle XXI, molts treballadors i moltes treballadores no puguin viure, en expressió de K. Marx, sense demanar permís.
[6] A les empreses i/o centres de treball de menys de cinc treballadors/res no es poden fer eleccions sindicals.
[7] “La Iglesia del Crecimiento Económico es una de las pocas congregaciones -quizás la única- que no parece perder fieles y que tiene probabilidades reales de alcanzar un verdadero estatus ecuménico”. A: Bauman, Z. & Bordoni, C. (2016). Estado de crisis. Barcelona: Paidós, pàg. 96.

EL PRECARIAT DEL TOT TURISME

El bloc de Rafael Borràs

Sobre la precarització del treball remunerat i de la cohesió social a les societats turistitzades

L'autor d'aquest bloc va exercir diverses responsabilitats en el sindicat CCOO entre elles la de secretari general de la Federació de Comerç, Hostaleria i Turisme de les Illes Balears. Ha treballat com a analista sociolaboral a la Fundació Gadeso.

Actualment, col·labora amb diversos mitjans de comunicació de Mallorca. Escriu amb certa regularitat a SinPermiso, Rel-UITA, i, òbviament, a Alba Sud.
En aquest bloc es parlarà, sobretot, d'assumptes sociolaborals i de turisme, o, més concretament, de les precarietats laborals, socials i ecològiques que provoca el capitalisme turístic desfermat. Ocasionalment, es reflexionarà sobre els treballs no remunerats, essencialment, els reproductius, i d'alternatives al desgavell actual, com ara, les polítiques de decreixement, les predistributives, i la Renda Bàsica (RB).

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.