RSS Español Catala English

www.albasud.org Contacto

Subscriu-te al nostre butlletí

Article d'Opinió | Turisme Responsable | Espanya

06-01-2019

Treball turístic digne i dret a la ciutat

Ernest Cañada | Alba Sud

La reivindicació del dret a la ciutat no pot obviar la defensa d'un treball digne, i al revés. Són lluites convergents davant problemes que s'agreugen a les ciutats cada cop més especialitzades en el turisme.


Crèdit Fotografia: Alba Sud.

La reivindicació del dret a la ciutat, des que el terme fos encunyat per Henri Lefebvre l’any 1968, ha estat renovada recurrentment. Les diferents formes a través de les qual el capital s'apropia de la ciutat per fer possible la seva reproducció, han donat lloc a una constant actualització de les demandes per materialitzar aquesta aspiració emancipadora. Sota l'estímul d'un puixant turisme urbà internacional, l'accelerada transformació de nombroses ciutats, especialment al sud d'Europa, convertides en espais estratègics de despossessió i acumulació de capital a través de les activitats turístico-residencials, ha provocat una enorme preocupació sobre què significa el dret a la ciutat en les que, de facto, s'han transformat en ciutats turístiques.

No obstant, no és possible assumir acríticament aquesta formulació, ciutats turístiques, sense prendre en consideració que, lluny de ser un procés casual, aquestes són el resultat històric d'intenses polítiques públiques i interessos privats per afavorir la conversió de la ciutat en espai de reproducció del capital a través del turisme. El cas emblemàtic de l'actual èxit turístic de Barcelona, ​​per exemple, no pot deixar de banda els més de cent anys de polítiques turístiques i de convergència publico-privada fins arribar a l'escenari actual, com bé mostra la tesi doctoral de Saida Palou, Barcelona, destinació turística. Un segle d’imatges i promoció pública (2012).

El debat actual sobre què implica el dret a la ciutat a la ciutat turística, entre moviments socials i organitzacions polítiques que es reconeixen en un nou municipalisme, s'ha centrat fonamentalment al voltant dels problemes d'accés a l'habitatge, la pèrdua de teixit comercial per a l'ús quotidià de la seva població o l'increment del cost de la vida, entre d'altres. El focus de la mirada està posat en els impactes de l'extracció de rendes immobiliàries. De forma interrelacionada aquests factors deriven en dinàmiques de desplaçament de la població amb menor poder adquisitiu de les àrees urbanes més atractives turísticament cap a les perifèries. Més recentment, bona part d'aquesta discussió comença a girar al voltant del concepte d’overtourism. Però la seva formulació i implicacions teòrico-conceptuals, i també polítiques, no deixa de plantejar alguns problemes.

La progressiva especialització turística d'algunes ciutats comporta un pes creixent del turisme com a font d'ocupació. Així, per exemple, en la darrera enquesta de l'Ajuntament de Barcelona sobre la percepció de la població barcelonina en relació al turisme realitzada l’any 2017, el 16,1% de les persones enquestades va declarar treballar o haver treballat en els últims 12 mesos en alguna activitat vinculada amb el turisme, i en districtes com Ciutat Vella aquesta xifra s'eleva fins a un 25,4%. Malgrat la seva indubtable importància i una percepció molt estesa sobre la seva precarietat, els debats al voltant al dret a la ciutat no acaben de connectar amb les reivindicacions d'un treball digne també en el turisme. Més enllà de la visualització aconseguida per les cambreres de pis, les kellys, que gràcies a la seva tenacitat han aconseguit fer-se un lloc en el debat públic i provocar simpaties i l’acostament de diversos moviments socials al món del treball, la reivindicació del dret a la ciutat segueix massa allunyada de la lluita quotidiana per la millora de les condicions laborals en el turisme.

En aquest context, la pregunta inevitable és què pot aportar en un debat sobre turistització i dret a la ciutat la defensa del treball digne en el turisme. Com vincular les reivindicacions democràtico-populars al voltant del dret a la ciutat en contextos cada vegada més dependents del turisme amb la lluita per un treball digne també en el turisme?

El debat sobre treball turístic

L'associació entre turisme i precarietat o mala qualitat del treball està cada cop més present en els mitjans de comunicació. En ciutats altament especialitzades turísticament el contrast entre, d'una banda, l'èxit en nombre de visitants i els enormes beneficis empresarials generats i, de l'altra, les condicions d'ocupació existents, ha provocat un malestar creixent. A risc d'esquematitzar un pèl massa, el debat sobre la qualitat de l'ocupació turística gira entorn de tres grans línies argumentals: la negació del problema, la seva naturalització crítica i la demanda de la seva dignificació.

Per part empresarial, i organismes vinculats al capital turístic que exerceixen un paper de lobby, a més d'alguns partits polítics, la posició fonamental ha estat la de negar l'associació entre ocupació turística i precarietat, i acusar als que plantegen aquest problema de reproduir una espècie de llegenda negra. De vegades el seu discurs converteix en oportunitats el que altres veiem com a clars indicadors de precarietat. Aquest és, per exemple, l'argument segons el qual els contractes a temps parcial que tenen moltes de les dones que treballen en turisme serien un avantatge que els permetria poder seguir atenent les seves responsabilitats de cura en l'àmbit familiar. És a dir, en lloc d'entendre com s'estan naturalitzant desigualtats socials i aprofitant-se d’elles per disposar de major flexibilitat en la contractació de la seva força de treball, es nega l’evidència i s’enalteixen les virtuts d'aquesta situació. Així ho defensa, per exemple, l'Organització Mundial del Turisme, com hem mostrat en anteriors treballs. En altres ocasions senzillament es nega qualsevol evidència i s’estigmatitza qui qüestiona la qualitat de l’ocupació turístic. Aquest forma de fer és semblant a la que part de l'empresariat turístic de Barcelona, ​​els seus lobbies i alguns dels seus opinadors, van fer contra qui que des del moviment veïnal qüestionava el relat de les bondats del turisme a la ciutat per justificar el seu creixement permanent acusant-los de turismefòbics. Els resultats d'aquesta estratègia de comunicació no han pogut ser més contraproduents: la ciutat s'ha convertit a ulls del món en un referent d'una cosa anomenada turismefòbia que, de fet, converteix Barcelona en una destinació antipàtica on suposadament es rebutja al turisme. Però negar els problemes i censurar a qui els evidencien no fa que aquests desapareguin, i els impactes negatius d'un model laboral basat en la reducció de costos i la flexibilització segueixen presents, abocant-nos a un escenari de major conflictivitat.

Des d'una perspectiva oposada, hi ha algunes veus en els moviments socials i alguns dels seus referents intel·lectuals que, tot i que en posicions minoritàries, valoren que el treball turístic només pot ser precari per naturalesa. D'aquesta manera, no es podria esperar del turisme res més que una ocupació de baixa qualitat, igual que tampoc podrien donar-se dinàmiques positives en altres esferes d'aquest tipus d'activitats. El problema d'aquest argument és que és fal·laç, perquè contràriament és possible identificar altres dinàmiques de treball turístic digne, sota els paràmetres reconeguts per l'Organització Internacional del Treball (OIT), tant històricament com en diferents contextos, associats molt sovint a la capacitat organitzativa dels treballadors i treballadores del sector. D'altra banda, el comportament del capital en el turisme no sembla ser tan diferent al d'altres sectors d'activitat en l'actual funcionament del capitalisme.

A més, en termes estratègics és un error, perquè desconnecta a aquests moviments socials de les demandes i lluites d'una part de la població que aspira a viure millor del treball que realitza en el turisme. Per a algunes persones aquest és un treball que els agrada i en el qual aspiren a desenvolupar-se i créixer professionalment. Per això difícilment es pugui establir cap diàleg des de la estigmatització de l'activitat i si en l'horitzó només es dibuixa la inevitable desaparició d'aquest tipus d'activitat. Finalment, desvincular-se de les lluites per la millora de les condicions laborals en el turisme, suposa perdre també un dels principals instruments de control sobre les expectatives de guany de les pròpies empreses turístiques, així com la reproducció de les seves lògiques especulatives. 

Una tercera posició, en la que personalment em situo, és assumir que per múltiples factors el treball en el turisme és majoritàriament precari i tendeix a provocar dinàmiques sòcio-espacials desastroses, per la qual cosa és imprescindible una major capacitat de regulació pública i de control social. En aquesta perspectiva es considera que, més important que el debat sobre la naturalesa del turisme que, tot i suggerent, no sembla massa fèrtil, és fonamental incidir en com s'organitza, quin tipus de dinàmiques d'inclusió-exclusió genera, donant-li una consideració similar a la que donem a altres activitats econòmiques. Més que un problema particular amb el turisme, s'identifica el risc de la sobreespecialització d'un territori en determinades activitats, i per tant serà fonamental repensar socialment els reequilibris entre activitats i la forma en què aquestes es desenvolupen, així com la manera de redistribuir seus impactes. En aquesta posició s'assumeix la centralitat del treball com a un element de control social sobre què pot ser el turisme a les nostres ciutats. D'aquesta manera, la convergència entre la reivindicació del dret a la ciutat i la defensa d'un treball digne en el turisme s'assumeix com a prioritat.

Per què és tan important el territori en el turisme?

Per a un acostament entre les demandes de dret a la ciutat i de treball digne a la ciutat turística cal preguntar-se pel valor de l'espai en el turisme. En les estratègies de reproducció del capital a través del turisme el lloc on es desenvolupa l'activitat és fonamental. El turisme requereix d'entorns construïts que atreguin als seus clients. Per tant, la ciutat turística es constitueix no solament dels negocis mateixos, sinó de la suma de les diferents ofertes en un entorn en on passen coses i que, de fet, acaba sent el seu principal reclam. El turista difícilment es desplaça per anar a una habitació d'hotel o a un habitatge d'ús turístic. S'hi allotja perquè és el lloc on farà moltes altres coses.

L'empresa turística viu de vendre la ciutat, o el territori, encara que en realitat està oferint una cosa que no és pròpiament seva, però que necessita per a dur a terme la seva activitat. Comercialitza amb un bé comú que és la ciutat, la seva gent i el que aquesta fa o ha fet històricament. La conseqüència és que la pressió per part del capital turístic sobre com ha de ser aquesta ciutat, o territori, és permanent, perquè és el seu negoci el que està en joc. Lògicament aquesta dinàmica acaba afectant la vida de la població que hi resideix o que ocupa aquest espai com a lloc de trasllat i treball. Però a la inversa, es podria argumentar també que, precisament per aquesta forma de funcionar de l'activitat turística, el retorn social d'aquestes empreses, especialment a través de la fiscalitat i l'ocupació, hauria de ser més gran que la que tenen altres activitats, a causa de l'usdefruit tant intens que fa de la mateixa ciutat. 

Precarietat laboral i dret a la ciutat

Si cada cop és més gran el percentatge de la població activa que viu de treballar en el turisme, la precarietat laboral del sector acaba influint decisivament en la mateixa configuració de la ciutat i com la vivim tots els seus habitants. Però per valorar la qualitat d'un treball no és suficient tenir en compte la dimensió salarial, per important que aquesta sigui. És imprescindible incorporar altres variables, com el tipus de contractació, l'existència o no de pràctiques fraudulentes per part de l'empresa, la càrrega feina, la salut o la capacitat real d'organització i participació a l'empresa. Vegem alguns exemples d'aquesta interrelació:

- Baixos salaris suposen pobresa laboral, i en primer lloc patiment quotidià i vulneració de drets socials bàsics. Però també afecten en la capacitat de consum i d'activació econòmica, així mateix generen increment en la demanda d'ajuds socials a causa de la situació de vulnerabilitat.

- Llocs de treball amb baixos nivells de cotització impliquen igualment una baixa contribució fiscal a les arques públiques, i menor capacitat de l'Estat per desenvolupar polítiques públiques progressistes.

- La inestabilitat en la contractació suposa augmentar les dificultats per poder accedir a un habitatge. Si a això se li sumen els baixos salaris i l'alça dels preus de lloguer i compra de l'habitatge, resoldre aquest problema es converteix en un malson quotidià per a una part de la població. A mesura que es consolida el desplaçament de la població treballadora cap a les perifèries, empeses per uns preus de l'habitatge inassolibles, el temps de desplaçament cap i des del seu lloc de treball s'estén també.

- La incertesa i oscil·lació en els horaris i dies de treball, o les jornades maratonianes quan hi ha puntes de demanda, dificulta la conciliació amb la vida personal, o amb la capacitat de participació social.

- De la mateixa manera, càrregues laborals extremes, en el que suposa una creixent intensificació del treball, comporta persones esgotades, incapacitades per participar en la vida social, amb força únicament per descansar i recuperar-se per poder tornar a la feina.

- La suma d'aquests múltiples factors incideix clarament en un deteriorament de la salut de la població treballadora, tant en termes físics com psíquics i, per tant, limita i coarta els seus drets fonamentals. Al seu torn això incideix en majors demandes al servei públic de salut.

Lluites convergents

A la ciutat turística coincideixen almenys tres mecanismes de despossessió i acumulació de capital sobre les classes treballadores: a través d'explotació laboral clàssica d’aquelles persones que cada vegada més treballen en el turisme, la qual cosa dóna lloc a intensos processos de precarització i vulnerabilitat social; per mitjà de l'usdefruit com a atractiu turístic dels espais i la vida quotidiana de tots plegats que "construim" ciutat; i, finalment, gràcies a l'extracció de rendes immobiliàries, que obliguen a les famílies a dedicar cada vegada més un percentatge més gran dels seus ingressos a l'habitatge, al mateix temps que són desplaçats progressivament.

Els mecanismes d'explotació i despossessió en ciutats cada vegada més dependents del turisme han de ser motiu de preocupació del conjunt de la societat. La reivindicació del dret a la ciutat no pot obviar la defensa d'un treball digne, i al revés. Són lluites convergents davant problemes que s'agreugen a la ciutat turística. Moviments i organitzacions socials, sindicats i estructures polítiques necessiten reconèixer-se i interessar-se mútuament, sense tants sectarismes ni apriorismes que debiliten la capacitat d'acció col·lectiva, i impulsar una agenda política i social en defensa del dret a la ciutat i d'un treball digne. El turisme no pot ni ha de ser l'eix únic d'una aliança d'aquest tipus, però sens dubte juga un paper central en les ciutats turístiques.

 

Notes:
Aquest article es basa en la intervenció realitzada el 20 de desembre de 2018 a la jornada «Dret a la ciutat», organitzada per la Facultat de Dret de la Universitat de Girona a l'Ateneu Popular Coma Cros, Salt, Girona. Agraeixo a en Marco Aparicio seva atenta invitació.
Es publica en el marc del projecte «El Objectius de Desenvolupament Sostenible i el turisme: estratègia d’educació per al desenvolupament», executat per Alba Sud amb el suport de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) (convocatòria 2017).

 

TURISMES EN DISPUTA

El bloc d'Ernest Cañada

Sobre perspectives crítiques en el turisme i alternatives comunitàries

Investigador i comunicador social. Treball actualment com a coordinador d'Alba Sud. Sóc docent a la Universitat de Barcelona i membre expert del Consell Turisme i Ciutat de Barcelona. Actualment resideixo a Barcelona, després de viure a Amèrica Central entre els anys 2004 i 2014. En aquest blog parlem de turisme en plural, del seu impacte en el treball i també en el món rural, dels processos de despossessió que comporta, de les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores. Però també dels esforços comunitaris i d'amplis sectors socials per controlar territoris, recursos i formes d'organitzar aquesta activitat per, en definitiva, construir alternatives democratitzadores.

Anar al bloc »

Reconocimiento - NoComercial - SinObraDerivada
Webdesign: IBIS Servicios Els continguts d’aquesta web estan sota una llicència Creative Commons.